Dona formosa

com el tapís d’aquella catedral

antiga i destruïda

com tu pel segles

però viva com la llum del desig.

Jardí de la llum groga

de les mimoses i de la ginesta.

Mai despullada. Nua sempre.

I en les flors del teu pubis eclesiàstic

de genolls et suplico

que pequem de luxúria

aquí, al nostre tapís,

la nostra prada.

Que el llit de la memòria

ens torni allò que tu lliuraves

i gaudies.

De tanta formosor del cos que es dóna

els àngels de l’església ploren música.

Juan Antonio Masoliver Ródenas, El laberint del cos, Jardins de Samarcanda (Cafè Central / Eumo Editorial), Vic, 2008