11.

11.

Tan espessa i tan lenta s’escola, daurada, la mel

de l’ampolla, que, mentre flueix, la senyora

s’esplaia:

“A la Tàuride trista, on ens ha projectat a repèl

el destí, no ens corseca l’enyor”, i alça el cap

per mirar-nos.

Regna Bacus pertot, és com si en aquest món

no existís

ningú més que algun gos travessant el carrer,

potser un guarda.

Talment bótes feixugues s’escolen els dies

tranquils.

Se sent l’eco llunyà d’unes veus, prô no saps

de què parlen.

Ens hem pres el te amb mel, hem sortit a l’enorme

jardí,

les cortines semblaven pestanyes tancant

les finestres.

Hem passat les columnes i anat al vinyar del camí,

on els cims ensonyats reverberen de vidres eteris.

Jo he dit que la vinya és com una batalla d’antics,

amb genets arrissats que combaten en ordre

de rínxol;

que la ciència de l’Hel•líade viu en les pedres d’aquí

i això es veu a les gleves daurades i als rengles

continus.

El silenci, com una filosa, s’estotja al racó,

hi ha una olor de vinagre, de vi del celler

i de pintura.

¿Te’n recordes, a Grècia, una dona estimada

per tots

-no l’Helena, no, l’altra-, com feia durar

la costura?

Velló d’or, ¿on t’amagues, on ets, velló d’or,

on t’esmunys?

Les onades brogien, feixugues, al llarg

del viatge?

I, baixant de la nau, amb la vela esfilada

pel mar i els esculls,

Odisseu, ple de temps i d’espai a vessar,

retornava.

Óssip Mandelstam (1891-1938), autor rus, del llibre Poemes, Quaderns Crema, Barcelona, 2009, traducció d’Helena Vidal