(Vespre de primavera. Saló d'una casa antiga. Una dona gran, vestida de dol, parla amb un jove. No han encès cap llum. Per les dues finestres penetra un clar de lluna implacable. També hauria d'haver dit que la Dona de Dol ha editat dos o tres reculls de pomes d'esperit religiós. Doncs bé, la Dona de Dol s'adreça al Jove):

Deixa'm venir amb tu. Quina lluna, aquesta nit!

És esplèndida la lluna, no es veurà

que tinc els cabells blancs. La lluna

torna a fer daurats els meus cabells. Tu no ho

entendries.

Deixa'm venir amb tu.

Quan hi ha lluna les ombres creixen dins la casa,

unes mans invisibles obren les cortines,

un dit vaporós escriu a la pols del piano

paraules oblidades; no les vull escoltar. Calla.

Deixa'm venir amb tu

fins una mica més avall, fins a la tàpia de la bòbila,

allà on el camí fa un revolt i es veu

la ciutat de ciment i d'aire, emblanquinada de lluna,

tan indiferent i tan etèria,

positiva i metafísica,

que igualment podries creure que existeixes com que no

existeixes,

que mai no has existit, que no ha existit el temps ni els

seus mals.

Deixa'm venir amb tu.

Seurem una estona al pedrís, a dalt del puig,

i com que ens bufarà a la cara el vent primaveral

potser ens podrem imaginar que volem,

perquè sovint, i avui mateix encara, m'he sentit el frec

de les faldilles

com l'esbatec de les dues ales poderoses;

i si no et mous de dins d'aquest soroll del vol,

sents que el coll se t'endureix, i els costats, i les carns,

i així, tensada per la musculatura de l'aire blavís,

i amb els nervis vigorosos de l'alçada,

no té importància si te'n vas o si tornes,

ni tampoc en té que els cabells em blanquegin

(no és això el que em sap greu; el que me'n sap

és que el cor no em blanquegi també).

Deixa'm venir amb tu. (...)

Fragment del monòleg poètic de Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna, Adesiara Editorial, Martorell, 2012, traducció de Joan Casas