Potser serà una nit de tempesta

amb trons que exaltaran la pell del cel

i en mostraran les cicatrius

(tallen, les ales dels ocells).

O ni tan sols serà dramàtic

i passarà a les onze d’un dia qualsevol

mentre hi hagi cues per a l’autobús,

nens que desemboliquin l’esmorzar,

i tu estiguis davant la pantalla

buscant-me en un correu,

amb l’emoció del misteri baixant

dels ulls als dits fins a les tecles

com ocells que picotegen afamats

de gana i de desig. Tant és.

Només importa la consciència del moment,

saber que un dia, sí, s’acabaran

les cues, l’autobús, els nens i els esmorzars.

També nosaltres. El teu nom als meus correus

serà l’últim esbós d’aquesta història,

un crit a l’horitzó tot just abans del vol

(tallen, les ales del present).

Mireia Calafell (Barcelona, 1980), Costures, Viena Edicions, Barcelona, 2010