Ja fa temps que el muguet no creix

al bosc de Kralupy

com en els temps de la meva adolescència,

en què estava enamorat

de la germana petita de la meva mare.

Era pocs anys més gran que jo

i era bonica.

Ho deia tothom aleshores.

Sabia tan poc de les dones, jo,

i tanmateix en el meu cap

no parava de donar voltes a la femineïtat.

Però passava prop meu

i només somreia en silenci cada cop

sense mirar-me mai als ulls

que cremaven,

mentre la sang en veu baixa

m'esclatava a les venes.

Quantes vegades he obert els braços

per abraçar si més no l'aire

que ella acabava de travessar,

emportant-se a la cambra del costat

el seu dolç somriure.

Sovint anhelava amb gosadia

veure-la, ni que fos en somnis,

descaradament nua.

O, si no, almenys fins a la cintura

i que la meva boca, encara incerta,

pogués acostar-se fins a molt a prop

a les seves obagues roses.

Tot i que algun cop, quan s'allunyava

i deixava al respatller d'una cadira

el seu xal de caixmir,

jo hi enfonsava la cara

per aspirar el seu perfum.

Al final de les vacances havia de tornar

cap a Praga.

A l'hora del comiat em donà la mà

i jo la hi vaig agafar amb molta cura,

com si fos la fràgil flor d'una orquídia.

Ja fa temps que el muguet no creix

al bosc de Kralupy.

Ja fa temps!

Poema de l'escriptor txec Jaroslav Seifert (1901-1986), del llibre Ser poeta, Edicions la Guineu, Collbató, 2006, traducció de Jaume Creus