Unes eleccions més incertes

El primer factor a tenir en compte serà la fi de la fórmula de l’Entesa (PSC+IC), tot i que sempre ha resultat una opció guanyadora. El 1999 l’Entesa va trencar l’hegemonia convergent al consistori igualadí, i va encadenar l’alcaldia durant 12 anys seguits. Pràcticament, les sigles de l’Entesa han garantit l’alcaldia a Jordi Aymamí, si bé en les dues darreres legislatures amb el suport explícit del Partit Popular. El millor resultat de la coalició va ser el 2003, amb gairebé 7.500 vots

En aquest sentit, un segon factor serà la governabilitat del consistori, que gairebé sempre ha estat complicada. El 1987 fou el darrer any en què CiU va poder governar amb la majoria absoluta i, des d’aleshores, la llista guanyadora sempre ha hagut de buscar suport extern per dur a terme i garantir l’acció de govern.

Així doncs, tot fa pensar que tan important com els resultats de les mateixes eleccions seran els pactes postelectorals a què puguin arribar les diferents forces polítiques. Això ha de permetre a una de les dues previsibles forces majoritàries (CiU o PSC) formar govern durant els propers quatre anys a Igualada, amb fòrmules més o menys còmodes. Per tant, convergents i socialistes també estaran molt atents a la disputa per la tercera posició entre, previsiblement, ERC, PP i ICV.

Finalment, en tercer lloc cal tenir en compte la diferència de comportament electoral entre les eleccions municipals i les autonòmiques. Un fenomen que no és pas exclusiu d’Igualada, i on es barreja la proximitat de la gestió municipal amb el moment polític que viu el país. El carisma i credibilitat de les persones que lideren les opcions, la solidesa dels projectes, la tasca de govern, els problemes interns dels partits, o la ‘tradició’ electoral del municipi són alguns factors explicatius d’aquest diferencial de comportament.

Curiosament, a Igualada, CiU és la clara dominadora de les eleccions autonòmiques, ja que les ha guanyat totes. Les darreres, les de l’any passat, amb 8.435 vots, el que va suposar un 49,3%, molt per sobre dels 2.291 vots del PSC (un 13,39%). Com en moltes ciutats del Principat, a Igualada els socialistes van obtenir aleshores els pitjors resultats de la història. Pocs mesos després, caldrà veure en quina mesura el desgast del tripartit pot tornar a passar factura al PSC i, alhora, si el retorn de CiU a la Generalitat pot mimetitzar-se a nivell igualadí.

En temps de pròrroga

Val a dir que en aquestes eleccions, enmig d’una dura crisi econòmica i amb xifres rècord d’atur, el relat econòmic serà el gran repte de tots els partits. Darrere del fracàs del POUM o l’incert inici de l’aeroport corporatiu hi ha la gran necessitat de consensuar i definir millor un model econòmic i de ciutat per a començar la recuperació el més aviat possible.

És evident que això no és només a les mans dels futurs alcaldes i regidors, però sí que ho és tenir un full de ruta molt clar i generar el màxim d’optimisme i confiança possibles entre els ciutadans. També, perquè vagin o no deixin d’anar a votar. En campanya, doncs, de res serviran promeses electorals allunyades de la realitat o que menyspreïn la intel·ligència dels igualadins i igualadines, sobretot perquè som enmig d’un temps de pròrroga decisiu per al nostre futur.

Alguns interrogants per la nit del 22-M

-Serà suficient l’efecte ‘Aymamí’ per combatre el trencament de l’Entesa? Com ja saben, Jordi Aymamí optarà per cinquena vegada a l’alcaldia d’Igualada, que ha exercit durant 15 anys. De moment, el PSC ha presentat una llista continuista, amb l’aval de la tasca de govern però amb decisions estratègiques fallides com el POUM. Sense masses cares noves, ha enfocat la precampanya a contraposar els perfils d’Aymamí i Castells.

-CiU haurà trobat la clau que li doni l’alcaldia? Marc Castells es presenta com la renovació davant el desgast evident de l’Entesa. Fent tàndem amb Josep Miserachs, ha fet alguns fitxatges atractius en plena crisi econòmica, com la ex-gerent de la Unió Empresarial de l’Anoia Àngels Chacón. Caldrà veure si l’enfocament de treball de grup i l’afany per emular el discurs d’Artur Mas en clau municipal donen els seus fruits. Difícilment hi haurà una oportunitat més bona.

-Podrà ERC retenir part del seu antic electorat? Els republicans vénen d’una contesa electoral especialment dura (les autonòmiques), on van passar de 3.050 a 1.342 vots a Igualada a causa del desgast de l’acció de govern i de la competència de nous partits independentistes. Ara la coalició amb Reagrupament pot alleujar la fuga de vot. Caldrà veure si podran assolir els resultats de les darreres municipals, on van obtenir un 16,8% amb 2.228, fregant el quart regidor; un resultat que de ben segur donarien per bo. Presenten una llista força renovada, si bé amb Joan Torras repetint com a cap de cartell.

-La força de Calbó com a diputat atraurà vots al PP? Caldrà veure l’impacte de pas de Calbó a primera línia de la política, entre un electorat que situa el seu sostre al voltant dels 1.600 vots / 9% els últims anys. Joan Agramunt l’acompanya de nou en el ‘tiquet’ electoral dels populars. Paradoxalment, el suport extern que ha donat a l’Entesa (amb una col·laboració amb ecosocialistes força excepcional a nivell català), no sembla que hagi de passar massa factura entre un electorat força fidel.

-ICV aconseguirà recuperar un espai propi sense el paraigua de l’Entesa? Tot i ser una fórmula guanyadora, Iniciativa ha volgut anticipar-se als resultats i marcar perfil propi després del desgast d’un govern municipal amb el suport del Partit Popular. Caldrà veure si podrà conservar les dues regidores i afiançar un electorat que ronda els 1.200 vots en el millor dels casos. Cal recordar que el 1995, presentantse en solitari i de la mà de Xavier Badia, els verds van ser la tercera força més votada, amb el 10,28% de vots (1.715). En temps de retallades socials, també caldrà veure si arrossega vots entre els descontents del PSC.

- Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i la Plataforma per Catalunya (PxC) aconseguiran representació? Aquests són dos nous agents en el panorama igualadí. Els primers caldrà veure si poden repetir els bons resultats de les autonòmiques, que de ben segur els donarien un regidor. Les municipals, no obstant, no semblen tan proclius perquè un aterratge públic d’última hora tingui èxit. Això mateix pot passar amb la Plataforma, que tot i voler irrompre amb força l’Ajuntament, no ho tindrà fàcil, per guanyar nou electorat o prendre’l, sobretot, a socialistes i populars. Tot i això, una participació a l’alça dificultaria encara més les opcions de la candidatura xenòfoba.

- I finalment, quin paper jugarà l’abstenció? La participació electoral dels ciutadans, enmig d’un moment de crisi econòmica, es presenta, com a mínim incerta. Cal tenir en compte que la participació a les municipals del 2007 va caure 10 punts, fins el 52,2%, així que seria una notícia nefasta que no millorés aquesta vegada. Sembla oportú recordar que la consulta sobre la independència del passat 25 d’abril de 2010 va desmentir l’arrelament de la desafecció política a Igualada, amb una important mobilització ciutadana i participació final (7.512 vots). D’altra banda, també caldrà veure l’evolució del vot en blanc o fins i tot els resultats que pugui obtenir la candidatura d’Escons Insubmisos.

Joan Domingo i Caballol, sociòleg

Jordi Gabarró i Llop, periodista