La igualadina Laia Vicens narra a 'Operació Urnes' com es va poder votar l'1-O

La primera radiografia de tota l'organització que va fer possible que hi haguessin urnes a les 9 del matí de l'1 d'octubre als col·legis és un treball periodístic de la igualadina Laia Vicens. Conjuntament amb Xavi Tedó, ambdós periodistes del diari Ara, han escrit 'Operació Urnes', un llibre que explora tot el trajecte de les urnes i quina va ser la xarxa per distribuir-les. Mentre encara ressonava l'enrenou del dia del referèndum, van publicar una primera notícia de com el material havia pogut burlar la vigilància de la policia espanyola que ocupava totes les artèries del país. Aleshores van ser contactats per una persona -el 'Lluís'- que es va oferir a aclarir-los alguns detalls més. Quasi tots. I d'aquí sorgeix el llibre. Vicens i Tedó han entrevistat als dos col·laboradors més estrets de Lluís -el 'Guti' i el 'Marc'-, persones que mantenen l'anonimat però que van estar al capdavant de l'arribada del material, en un peregrinatge digne dels Reis d'Orient. De la Xina, passant per Marsella, per la Catalunya Nord i fins a vuit magatzems del Principat.

Els dos periodistes han parlat amb l'àmplia xarxa de coordinadors locals i comarcals que van participar en el referèndum: una cinquantena. En aquest cas, cadascú ha tibat de la comarca d'on ve -l'Anoia ella, el Maresme ell- i han esbrinat com es va desplegar i han contactat amb els activistes. La xarxa era molt ampla i la informació estava molt compartimentada. De fet, segons la periodista, "no va caldre, per exemple, recórrer a desinformar els cossos de seguretat espanyols, ja que es filtrava poquíssima informació. No es cercava gent dels partits, sinó que cada responsable s'encerclava de gent de la seva confiança i ningú coneixia tot l'abast dels detalls. Ningú tenia ni sabia la història sencera, ni tan sols el Lluís. I, per tant, el secret estava ben repartit i protegit".

El secretisme i la discreció no eren fàcils: "alguns dels testimonis ens han confessat que hi va haver moments que tenien un sentiment paranoic i que podien ser seguits". Les precaucions van ser moltes: un ús molt limitat dels telèfons i les xarxes socials, trobades personals puntuals i intercanvis en llocs amagats. Cap precaució era poca. Els resultats són prou coneguts: la policia espanyola va requisar sobres i paperetes, però no va servir de res, perquè l'organització en tenia de sobres; pel que fa a urnes, cap ni una en van trobar.

Van venir d'Orient

Segons el llibre, les urnes es van embarcar a la Xina durant el juliol i van tardar entre 20 i 24 dies a arribar a Marsella. Era principis d'agost. I quedava el més difícil, que entressin al territori controlat per l'Estat. De Marsella van anar a la Catalunya Nord, que va tenir un paper essencial. Allà es van conservar fins a finals d'agost, després d'una parada deguda a l'increment de la seguretat pels atemptats a Barcelona i Cambrils. Laia Vicens apunta que "quan van fer venir milers de policies i guardia civils amb el Piolin, les urnes ja eren a tocar dels col·legis". Aquestes persones que les vetllaven han estat entrevistades pels dos periodistes: "són experiències molt emocionals. És impactant la del noi i les dues noies de Badalona, que van estar quasi bé un mes sense dormir per preparar el referèndum, van ser l'1 d'octubre vigilant en un local, controlant l'aplicació de la web... i al final de la jornada van veure que no havien votat". 

La "generositat" d'aquests homes i dones va fer possible aquell dia. Després va venir la vaga del 3, els empresonaments dels Jordis i la DUI -"estàvem redactant el llibre mentre es declarava la República" comenta-, coses que queden força en un segon terme al text, perquè es volien focalitzar en les urnes. Queda per un altre llibre, doncs. I Laia Vicens afirma que "malgrat tot el que hem rebut des de llavors, tots asseguren que ho farien altre cop".