Quan l’escriptor i crític literari Julià Guillamon va entrar en contacte amb l’obra de Joan Perucho (1920-2003), tenia poc més de vint anys, l’interessava la literatura fantàstica i va acabar escrivint la primera monografia sobre l’obra de Perucho en una tesina (1989) que a l’escriptor li hauria agradat que es titulés Joan Perucho, cendres i diamants. Han passat molts anys, i molts avatars, fins que Guillamon ha pogut confegir aquesta biografia que s’ha presentat fa un mes, Cendres i diamants. Biografia d’una generació. Es tracta d’una obra ingent i magnífica, construïda de manera sòlida i lenta, producte del seu apassionament i del seu rigor intel·lectual. No hi trobareu un treball acadèmic apte només per a amants de la literatura sinó una història cultural que descriu, exposa i estudia un temps i un país, per fer-ne una radiografia a través dels seus protagonistes més rellevants.

L’eix vertebrador és la figura de Perucho, poeta, novel·lista i crític d’art, de qui Guillamon va desemmascarant la persona que era —l’etimologia de ‘persona’ remet a ‘màscara’— per mostrar-lo reconstruït de tot allò que va formar part de la seva vida —la professió de jutge, la gastronomia, la màgia, l’erotisme, la bibliofília, els viatges— en paral·lel a la construcció de la seva obra. D’aquesta manera, la seva personalitat polifacètica se’ns fa present des del passat com si fos una d’aquelles presències que tornen a la realitat, tal com deia Perucho:“Què hem vingut a fer en aquest planeta?”

A través d’aquestes pàgines que es llegeixen com una novel·la, sabrem també dels seus amics (Joan Miró, Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Álvaro Cunqueiro i Albert Porta Zush, Nèstor Luján, Palau i Fabre), dels distanciaments (perquè mai no va acabar de quallar en cap grup), comprendrem per què diu que era “massa reservat per convertir-se en líder d’un grup i massa individualista per seguir el ritme que marcaven els altres” i entendrem com van conviure tots amb el trauma i tabú de la guerra civil.

Guillamon no en fa una hagiografia, a l’estil d’aquelles vides de sants que eren del gust de l’escriptor, ni un despullament despietat, sinó que el biografia com un amic, que ho fou, que sap veure els defectes i les qualitats i les col·loca en el punt just per continuar estimant-lo. Sense perdre el sentit crític, doncs, i desplegant tots els mitjans que avui permeten estudiar amb profunditat: hemeroteques i arxius. En aquest sentit, és molt interessant l’extens capítol que dedica a la revista Ariel, per a la redacció del qual Guillamon es va documentar a la Biblioteca d’Igualada i agraeix a Dolors Palomas les facilitats que li prestà per accedir al fons del poeta Josep Romeu i Figueras.

Si el descobriment d’aquesta figura us acosta a la seva literatura, busqueu les dues novel·les reeditades amb pròleg del mateix Guillamon, Llibre de cavalleries (a la Magrana) o bé Les històries naturals (a Edicions 62).

“A l’estimat Julià. Obro la capseta de les cendres i els diamants i bufo les cendres. Fantàstic!” (Joan Perucho,1990)