Una coberta genial és l’ham per picar la curiositat del lector diletant a la taula de novetats, encara que a Fred Vargas no li calgui gaire, donat que disposa d'un gruix de lectors addictes al magnetisme del seu comissari.  Amsterdam Llibres ha triat sàviament aquesta imatge de Judith Birtman, que fa de metàfora per il·lustrar dos eixos temàtics fonamentals d'aquesta hipnòtica trama: l'aranya reclusa i les dones recluses, enterrades en cel·les diminutes a l'edat mitjana. Com les peces de ceràmica disseminades en un jaciment arqueològic, un trencaclosques que no té sentit si no se n’analitzin els dibuixos o el material, si algú no els associa a res, les derivacions dels pensaments erràtics del protagonista, el comissari Adamsberg, es perfilen entre les boires que l’autora esfilagarsa fins a conduir-nos al desenllaç.

La imatge del jaciment també es correlaciona amb la biografia de l’autora, de nom real Frédérique Audoin-Rouzeau (París, 1957), doctorada en història sobre la pesta a l’Edat Mitjana i arqueozoòloga al Centre Nacional d’Investigació Científica de París. Amb una mirada científica i medievalista trava elements de recerca verídica en una ficció que embolica el lector com en la tela d’un aràcnid. Amb el pseudònim de Fred Vargas, cognom que ella i la seva germana (la pintora Jo Vargas) prenen del personatge d’Ava Gardner a La comtessa descalça, va començar a escriure novel·les de detectius als anys vuitanta, però deu el seu èxit a la novel·la policíaca, sobretot a les nou novel·les protagonitzades pel comissari Adamsberg (La tercera verge, Un lloc incert, Temps de gel,... en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company).

Jean-Baptiste Adamsberg, al capdavant de vint-i-set agents de la brigada criminal del districte 13 de París, haurà de resoldre unes misterioses morts aparentment produïdes per la  picada d’una aranya reclusa, sempre enmig de les reticències d’alguns membres del seu equip. En aquesta  ocasió, sobretot vénen del comandant Danglard, l'home erudit que cita els clàssics amb memòria enciclopèdica (com ara “L’habitud fa l’ànima i l’ànima fa la fisonomia”, de Balzac) i escruta l’horitzó “a l’aguait d’amenaces de tota mena, escorxant-se la vida amb les asprors de la seva por”.

L’Adamsberg va sacsejar el cap.

—Però la reclusa no és agressiva, oi?

—No, s’amaga al fons d’un forat, té por. D’aquí ve el seu nom. S’enclaustra. No exposa una extensa teranyina al racó d’una finestra, com la nostra gran Tegenaria.

—Aquella que és molt grossa i negra?

—Sí. Inofensiva, d’altra banda. En comptes d’això, la reclusa només surt prudentment a la nit, per alimentar-se o acoblar-se un cop l’any.

—Així doncs, pica molt poc sovint, oi?

—Només si s’hi veu obligada. Podem tenir recluses a casa durant anys sense que mai les veiem o ens ataquin. Tret que ens creuem sobtadament en el seu tímid trajecte.

—Molt bé. O sigui que és rar. Quantes picades es van comptabilitzar l’any passat?

—Entre cinc i set, durant tota la temporada.

—I ara, ja en tenim tres, en uns vells, en tres setmanes. Sense comptar aquelles altres quinze que van passar desaper­cebudes, i això que la temporada acaba de començar. Hi ha estadístiques sobre les picades de reclusa?

—Cap. Perquè no importen. No són mortals.

—Ja hi som, Voisenet. Hi va haver víctimes d’edat avança­da l’any passat?

—Sí.

—I van morir?

—No.

—I les víctimes joves?

—Tampoc.

—La mateixa reacció en els uns i els altres?

—Pel que n’he llegit, sí.

—Ja ho veu, Voisenet. Hi ha un desequilibri. Ja hi ha tres vells picats, i gairebé tres morts. I això és nou. Em sap greu, no tinc postres, no hi ha fruita.

—La fruita està tan atapeïda de pesticides com les aranyes. I el vi — va afegir el tinent examinant el seu got i després empassant-se’n un glop.

L’Adamsberg va desparar la taula, es va posar la cadira al costat de la xemeneia apagada i s’hi va instal·lar, amb els peus sobre el capfoguer.

—Gairebé tres morts — va repetir en Voisenet—. D’acord, no és habitual. I, precisament, aquest és el debat.

—Com es presenta una reacció a la picada d’una reclusa? Per què mor algú d’això?

—Doncs bé, el seu verí no és neurotòxic, com sí que ho és el de la majoria de les aranyes. És necròtic, és a dir, que des­compon la carn al voltant de la picada. La necrosi es pot es­tendre sobre vint centímetres de llarg i deu d’ample.

A l’entorn de la figura d’aquest peculiar comissari, un bearnès crescut entre les pedres del Pirineu, amb el seu pas sempre una mica oscil·lant, de mirada fosa i ment boirosa, a qui se li plasmen les emocions en el rostre “com el guix en una pissarra”, es dibuixen uns companys de feina amb les pinzellades gruixudes que tots podríem fer dels nostres. Hélène Froissy, elegant, recta, prima i nerviosa, que amaga menjar a l’armari per terror que n’hi manqui. En Veyrenc, bearnès com Adamsberg, d’una densitat granítica i un curiós floc de cabells vermells; en Voisenet, un bòfia zoòleg; el comandant Mordent, el mascle dominant de la brigada; el jove caporal Estalère, d’enormes ulls verds esbatanats, especialista en el ritual del cafè; l’informàtic narcolèptic, en Mercadet; i amb més relleu, la tinent Vióletta Retancourt, la deessa polivalent, cent quilos d’eficàcia i gambades d’hússar, però plena de tendresa.

Vargas els fa sortir de París en totes les novel·les i els obliga a relacionar-se amb la natura i amb la fauna més diversa. Aquí la loxosceles reclusa, l’aranya marró de verí necròtic, però també ocells i peixos, i sempre el gat omnipresent, la Bola de pèl que romanceja sobre la fotocopiadora de la comissaria, engegada expressament perquè hi estigui calentó.  

Si no n’heu llegit cap, comenceu per aquesta. Us asseguro que quan l’acabeu, correreu a buscar-ne una altra que us obrirà la porta a conèixer amb més detall la personalitat singular d’en Berg, l’Adam, o la d’algun dels membres del seu equip, singularitzat en cada una de les novel·les. Divertida i única, analítica, fina i una mica surrealista, Fred Vargas mai no decep. Una aposta segura per als amants de la literatura, la que venç la barrera del gènere i s’escriu en majúscula.