Som a Nova York als anys cinquanta. A la barra del bar d’un hotel, es veu un home a tocar dels quaranta que beu daiquiris a les tres de la tarda. Ara com ara sembla un quadre de Hopper. L'home madur seu al costat d'una noia que té tots els avantatges de la joventut, però també tots els inconvenients. No sap quin significat tenen les coses. No sap què ha perdut. Ell li promet una història: Primer capítol 

L’argument d’Enamorats d'Alfred Hayes el constitueix aquesta història que li ha promès, que s’obre al segon capítol en un salt enrere, als anys trenta, i es tanca unes cent vint pàgines enllà a la mateixa barra refent un cercle. La trama d’aquesta petita obra mestra és tan senzilla com el seu títol In Love, ben traduït al català segons el meu parer: el relat subjectiu d’una experiència amorosa en una mena de monòleg desdoblat. ¿Penseu en tots els tòpics de telefilm de diumenge a la tarda? En efecte, els elements hi són: la mítica gran urbs de rerefons, el narrador que comença a sortir amb una divorciada de vint-i-quatre anys que ja té una filla petita i un home de negocis fastigosament ric que s’obsedeix a voler-la... Sona com Una proposta indecent (ja hem advertit que la trama era simple). No hi fa res. El que la converteix en una peça bona és la prosa amb què podem seguir les deliberacions del narrador, el grau de detall amb què coneixem els seus vaivens emocionals, com l'acompanyem en la ignorància de la profunditat del seu enamorament fins que l’home ric la pretén... “Fèiem tanta pinta d’enamorats com la que poden fer els enamorats.” (...) Només quatre personatges i només dos amb nom: la nena i l’individu que arrasa amb tot. Pocs elements necessita Alfred Hayes (1911-1985), i en això es nota que era guionista de directors com Zinneman o Cuckor i molt abans, a Itàlia, ho va ser del cine neorealista de Vittorio de Sica a Lladre de bicicletes (1948) i Rossellini a Roma, ciutat oberta (1945) i Paisà (1946). Uns anys més tard, el 1953, escriurà Enamorats, la quarta novel·la de les set que va publicar. S'hi nota l'empremta de l’estil del neorealisme literari (Pavese, Moravia, Pratolini, el primer Calvino) en la fotografia de la realitat distanciada sense concessions al lirisme. “Jo també era complicat i propens al desànim, voluble i esquerp, i segurament no era sincer del tot.” La veu del narrador mostra les fluctuacions de qui observa i s’observa a si mateix, incapaç d’aturar la seva caiguda en picat: “Som uns esfondraments disciplinats”. En la seva anàlisi, s’assembla a la manera com el Swann de Proust descriu el dolor que sent en mans d’Odette. No hi ha afectació ni maquillatge. 

Enamorats va caure en l’oblit i en el no-res hauria continuat si “The New York Review of Books” no l’hagués rescatat fa dos anys. Un ressorgiment semblant va permetre l’emoció de descobrir Stoner, de John Williams. Alegria lectora i agraïment durador. Advertiment final: no la llegiu si esteu enamorats.