David Vann (Alaska, 1966) explicava en una entrevista que per escriure L’aquari havia partit d’una imatge inicial —una nena mirant els peixos de l’aquari municipal de Seattle amb un senyor que li parla al costat—, i havia sabut que l’home, desconegut llavors, tindria un pes en la història encara imprevista. “Mai abans havia estat en un aquari. Tampoc sabia com continuar la narració. Pensava en els diàlegs de la nena i l’home vell”. “M’encanta escriure sense cap planificació. Així vaig descobrint el que realment vull explicar. L’inconscient transforma les meves històries”. L’aquari (traduït per Yannick Garcia, amb pròleg de Jordi Puntí, a Edicions del Periscopi) és el primer llibre que Vann planteja sense el pes d’una evident autobiografia.

L’encert de la novel·la és el desplegament del drama des del punt de vista de la protagonista, la Caitlin, que és alhora la veu narradora. Cada dia, sortint d’escola, aquesta nena de dotze anys passa l’estona a l’aquari fins que la seva mare plega de la feina d’estibadora. La rutina diària de la Caitlin, els diàlegs amb l’home vell i els dibuixos dels peixos s’intercalen, al llarg del primer terç de la novel·la, amb la vida al costat de la seva mare Sheri, que lluita per sobreviure mentre puja la filla sola.

Un món ritualitzat, tranquil i prou innocent, d’una candidesa confiada, narrat amb una prosa àgil amb diàlegs versemblants, ben construïts, uns capítols curts que ajuden a no parar de llegir fins que esclata el primer clímax, que et manté en tensió fins al segon, quan la vida de la mare es remou en descobrir que la seva filla parla amb un home gran a l’aquari. Com si es tractés d’un personatge tràgic, l’enfrontament amb la veritat amagada li fa emergir la ira i el dolor enterrats. I la mare n’esdevé tant o més víctima que la filla que, fins llavors exempta de la culpa, haurà d’assumir la duresa del passat que arrossega la seva mare. En aquest punt el món es converteix en un lloc hostil, només salvat a mitges per personatges secundaris com la seva amiga Shalina o l’Steve, el nòvio de la mare. “Mentre escrivia pensava que estava fent un llibre sobre una mare que necessitava perdonar el seu pare, però a poc a poc em vaig adonar que un dels temes importants era si el perdó d’una filla a la seva mare era possible o no.”

La prosa d’aquesta segona part canvia d’estil: s’abandona el lirisme metafòric de l’aquari, el blau cobalt es tenyeix d’una violència sangonosa i seca, cantelluda, angoixant i escatològica. Aquell oceà íntim que era l’aquari es converteix en una peixera esgarrifosa d’aigua podrida per als qui potser podran merèixer una segona oportunitat.

 “Els pares són déus capaços de crear-nos i destruir-nos”. “Tot el que ens passa, fins a la cosa més petita, deixa un bony, i són bonys que no desapareixen mai”.

El nostre fat vindria a ser l’herència familiar que, si bé no ens determina, ens condiciona, perquè les famílies són com peixos que segueixen un patró. “Ja s’han adonat que viuen en peixeres?”, li pregunta la mare a la Caitlin al principi de la novel·la. “Els aquaris són grans peixeres que completen per si sols un món.” Tots vivim amb pànic en aquest aquari humà i fugim quan no podem suportar la pressió. “No hi ha cap vida capaç de conèixer la d’algú altre.”

Aquesta és, doncs, una novel·la de retrobament, que tracta de la covardia emocional, amb una trama de misteri ben aconseguida que es llegeix a ritme de thriller, tot i que el desenllaç prengui el to d’un conte de Nadal. Potser aquest final no queda tan desencaixat si tenim en compte que cita més d’una vegada Willy Wonka, de Charlie i la fàbrica de xocolata.

 “El meu animal totèmic és l’halibut, perquè va començar tenint un ull a cada banda del cos, però ara els té tots dos a la banda superior i fa una ganyota terrible. És un peix que viu sol al fons de l’oceà. Per a mi és una metàfora perfecta del que ens passa durant l’adolescència.”