L’última obra de l'escriptora italiana Natalia Ginzburg (Palerm, 1916- Roma, 1991), publicada fa uns mesos en català per Club Editor en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, és una novel·la, per la naturalesa interna de la seva estructura, que pren forma epistolar per narrar, en un centenar de cartes, la vida d’uns quants amics, ja madurs, en un món que els desil·lusiona. L’eix central de la trama s’erigeix a partir dos amics i examants, Giuseppe i Lucrezia, en un triangle geogràfic format per Roma, la regió d’Úmbria i Amèrica.

En la primera carta, datada un 15 d’octubre sense any, Giuseppe li confessa al seu germà Ferruccio, professor de biologia a Princeton, que està content de marxar de Roma, que la vida se li ha fet difícil i l’ofega, tot i que reconeix que enyorarà algunes persones i alguns llocs: “Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l’aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent”. Les cartes, no gaire llargues i sempre directes i sinceres, s’ompliran tant d’afers quotidians i intranscendents com de confessions, sovint impactants com ara les que Giuseppe escriu al seu fill Alberico, amb qui gairebé no ha tingut relació.

Tota la novel·la (escrita el 1984) gira entorn a les cases, perquè la vida passa per les cases on vivim, de parets inamovibles, símbol de permanència, de vida viscuda lligada sempre a les dones: la casa que Giuseppe ven quan marxa a Princeton, la de la seva amiga Lucrezia, que és la de l’amor i el grup d’amics, la casa americana del germà... Totes contenen la llavor del mite i es mantindran com l’aire del passat enyorat, la sensació de seguretat i de pertinença: “per això em continuo movent com un foraster entre aquestes parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”. Què volem dir quan diem que ens sentim “a casa”?

Natalia Levi (Ginzburg, pel cognom del seu primer marit, editor i activista antifeixista en la Itàlia de Mussolini) es considerava a si mateixa com una escriptora petita però, en realitat, ha esdevingut una de les figures més rellevants de la literatura italiana contemporània, una dona compromesa i valenta. Les seves obsessions com a narradora són les emocions en el si de la família i l’amistat. Amb una prosa natural, fluïda i senzilla, crea personatges que podem ser nosaltres mateixos, que fracassem i lluitem dins de famílies no massa convencionals, amb amics i amigues intensos i transgressors, en una societat que s’accelera i canvia tan de pressa que desubica els més lents a reaccionar a les transformacions. L’empremta del conformisme es dibuixa a la mirada d’aquests personatges que es resignen a acceptar que el món no pugui ser com els hauria agradat que fos.

Ginzburg mai no cansa. Us recomano Lèxic familiar (1963) en què explora sàviament la seva història personal a partir de les frases de casa: “Una d’aquelles frases o paraules faria que ens reconeguéssim l’un a l’altre en la foscor d’una cova o entre milions de persones. Aquestes frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics: el testimoni d’un nucli vital que ja no existeix, però que sobreviu en els seus textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquestes frases són la base de la nostra unitat familiar, que subsistirà fins que romanguem en el món, recreant-se i ressuscitant en els punts més diversos de la terra.”

O si voleu una lectura-tresor que mai no s’esgota, Les petites virtuts, que conté onze textos entre autobiografia i pensament en què tracta de l’amistat, la virtut, el valor del diner, el del silenci i la paraula, la maternitat i l’ofici d’escriure: El meu ofici és el d’escriure, i el conec perfectament i des de fa molt de temps. Espero que no se’m mal interpreti: sobre el valor del que puc escriure no en sé res. Sé que escriure és el meu ofici. Quan em poso a escriure, em sento extraordinàriament a gust i em moc en un element que em sembla conèixer extraordinàriament bé. Faig servir instruments que conec, que em resulten familiars i que els sento ben ferms en les meves mans. Si faig qualsevol altra cosa, si estudio un idioma estranger, si intento aprendre història, geografia, taquigrafia, o si intento parlar en públic, o teixir, o viatjar, pateixo i em pregunto constantment com els altres aconsegueixen fer aquestes mateixes coses, tinc la sensació que hi ha alguna forma correcta de fer aquestes coses que els altres coneixen i que jo desconec. I tinc la sensació de ser sorda i cega i sento una mena de nàusea en el meu interior.

Quan escric, en canvi, no penso que potser hi hagi una altra forma de fer més adequada, en la línia de com ho fan els altres escriptors. Entenguem-nos, només puc escriure històries. Si intento escriure un assaig de crítica o un article per encàrrec per a un diari, em surt bastant malament. Allò que escric, per tant, ho haig de cercar fatigosament com si fos fora de mi. Ho puc fer una mica millor que estudiar un idioma estranger o parlar en públic, però només una mica millor. I sempre tinc la impressió d’estafar el proïsme amb paraules manllevades o robades aquí i allà. I pateixo i em sento exiliada. [...]  
Quan escric històries, en canvi, soc com una persona que s’està a la seva pàtria, als carrers que coneix de la infantesa i entre els murs i els arbres que són seus. El meu ofici és escriure històries, coses inventades o coses que recordo de la meva vida, però sempre històries, coses en què la cultura no hi té res a veure, sinó que només hi intervenen la memòria i la fantasia. Aquest és el meu ofici, i el faré fins que em mori. [...]

La nostra felicitat o infelicitat personal, la nostra condició terrestre, té una gran importància en allò que escrivim. Abans he dit que quan algú escriu es veu empès miraculosament a ignorar les circumstàncies presents de la seva pròpia vida. És així. Però ser feliços o infeliços ens porta a escriure d’una forma o d’una altra. Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, la nostra memòria actua amb més vivacitat. El patiment fa que la fantasia es torni dèbil i mandrosa; es mou, però sense ganes i amb llangor, amb els moviments dèbils dels malalts, amb el cansament i la cautela de les extremitats adolorides i febrils. Ens resulta difícil apartar la mirada de la nostra vida i de la nostra ànima, de la set i de la inquietud que ens envaeix. En allò que escrivim hi afloren contínuament records del nostre passat, la nostra pròpia veu ressona contínuament i no aconseguim imposar-li silenci. Entre nosaltres i els personatges que inventem, que la nostra fantasia lànguida, tanmateix, aconsegueix inventar, hi neix una relació especial, tendra i quasi maternal, una relació càlida i humida de llàgrimes, d’una intimitat carnal i sufocant. Tenim arrels profundes i dolentes en cada ésser i en cada cosa del món, del món ple d’ecos i de sobresalts i d’ombres, al qual ens uneix una pietat devota i apassionada. El nostre risc, conseqüentment, és naufragar en un llac fosc d’aigua morta i estancada, i arrossegar amb nosaltres les criatures del nostre pensament, deixar-les perir amb nosaltres en el remolí tebi i obscur, entre ratolins i flors putrefactes. Hi ha un perill en el dolor de la mateixa manera que hi ha un perill en la felicitat, respecte a les coses que escrivim. Perquè la bellesa poètica és un conjunt de crueltat, de supèrbia, d’ironia, de tendresa carnal, de fantasia i de memòria, de claror i de foscor, i si no obtenim tot això conjuntament, el nostre resultat és pobre, precari i escassament vital.