Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal

La gràcia i la bondat d’aquest llibre és que no es tracta d’una selecció d’obres literàries clàssiques a la manera d’un catàleg, a l’estil de "X nombre d’obres que has d’haver llegit o hauries de llegir abans d’abandonar aquest món", sinó d’una selecció de fragments en la llengua original, acompanyats de la traducció en català (en l’edició de Quaderns Crema) i tot un seguit, un breu comentari que en glossa el significat. Aquest model d’exegesi i alhora d’eisegesi, una interpretació del sentit a la qual afegeix la visió subjectiva, és el que dona personalitat al volum.

Nuccio Ordine (1958), que és professor de Literatura italiana a la Universitat de Calàbria, domina el tòpic horacià prodesse et delectare, ensenya i delecta amb claredat i passió, des de la imperdible introducció fins a l’últim fragment de la cinquantena que tria. Sense ordre cronològic, trobem fragments molt diversos: Shakespeare, Maquiavel, Bruno, Einstein, Rilke, Dickens, Montaigne, Plaute, Balzac, Calvino, Kavafis, Donne, Pessoa, entre d’altres. No li retraurem que no hagi triat cap autor català...

La selecció que presenta és la que va anar publicant, des del setembre del 2014 fins a l’agost del 2015, al setmanari Sette, el suplement del Corriere della Sera. L’origen d’aquella pàgina venia d’un “exercici” que havia fet a la Universitat. Durant els quinze anys anteriors, cada dilluns del primer semestre de classes, Ordine llegia un passatge breu d’algun filòsof, poeta, novel·lista o científic, i després n’evocava el tema associat. Aquesta lectura lliure es va convertir en un espai experimental per compartir, amb alumnes oficials i assistents passavolants que s’hi sumaven, un fil que els relacionava amb els clàssics, en un moment difícil per a la seva pervivència.

Per aquesta raó, a la qual s’hi poden sumar la diversitat en la tria i l’amenitat en la glossa, aquest volum és del tot recomanable. És un exercici d’estimulació de la curiositas, una capacitat que es troba en l’origen de la creativitat i la fantasia, de la mà d’un crític que, seguint una metàfora de Puixkin, fa el paper del carter, un portador la missió del qual és fer que la carta –l’obra— arribi a mans de qui la llegirà sense que ens vegem obligats a veure com n’és, d’espavilat. Ell tria, llegeix i dona vida, s’enriqueix i ens enriqueix. Per exemple, el primer fragment, de Ciutadella de Saint-Exupéry, quatre línies en francès i quatre en català, va sobre l’amor, que mai no fa patir sinó que el patiment ve del seu contrari, l’instint de propietat, un deliri que mata l’amor. O el fragment de El mercader de Venècia, que exhorta a buscar el tresor de la vida no en diners ni joies sinó en allò que ennobleix l’esperit.

En aquest sentit, Ordine va escriure fa cinc anys un manifest deliciós La utilitat de l’inútil  (que grandiós, aquest oxímoron), editat per Quaderns Crema i traduït a una vintena d’idiomes. Del seu pas pel CCCB el podem escoltar i veure a la conferència, tota impressionant però sobretot els primers minuts en què llegeix la carta que Albert Camus va escriure, en ocasió de la recepció del Premi Nobel, a qui fou professor seu a Alger.

Quan ens sentim desorientats per allaus de novetats anunciades a bombo i plateret, quan ens confonen amb foc d’encenalls, podem acudir als clàssics, sempre un valor segur. Amb la seguretat que els bons llibres poden transformar el nostre horitzó ampliant-nos-en la perspectiva, la nostra manera d’entendre la vida, la interpretació del present, ajudant-nos a descobrir que, deslliurats de la ignorància, no haurem de ser servils sense remei, presoners de la necessitat de la utilitat que ens aclapara. Al poder li és tot fàcil si el poble persisteix en la ignorància.

L’home modern que no té temps per l’inútil és un home sense ànima, diu Ordine. Un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus, de gent infeliç que no somriu, i on no hi ha somriures, hi ha odi i còlera.

Nosaltres volem un país sense presoners ni exiliats.