Feia temps que volia dedicar un “Preferits” a Alice Munro (Premi Nobel 2013), però dubtava de quina de les seves col·leccions de relats escollir. M’he decidit per Estimada vida primer per una “desraó”, perquè me n’agrada el títol, i segon, per la raó que aquest és el títol que tanca el que molt probablement ha estat el seu últim llibre. El mes entrant complirà vuitanta-quatre anys i ja en fa uns quants que va dir que no escriuria més perquè cada cop tenia menys memòria.

Les quatre últimes peces d’Estimada vida s’agrupen amb el títol “Final” i són, en paraules seves, les primeres i darreres paraules —i les més íntimes— que he de dir sobre la meva vida: “L’ull” (sobre l’arribada d’un germà), “Nit” (l’apendicitis i la relació amb la germana), “Veus” i “Estimada vida”, en què amb honestedat descriu la relació amb la seva mare: No és que la meva mare m’imposés realment el que havia de sentir. Ella era una autoritat sense necessitat de qüestionar res. Ens ve a dir que si vius prou anys, descobreixes que amb els teus fills (Munro té quatre filles), has comès errors que no et vas prendre la molèstia de veure, a part dels que vas veure perfectament. Impressiona quan a l'últim paràgraf confessa les raons que la van allunyar de la seva mare els últims temps de malaltia i com ens perdonem el que no diem que no té perdó.  

Nascuda a la zona rural d’Ontàrio, filla d’un granger i una mestra, quan va començar a publicar als anys seixanta, el titular era “mestressa de casa troba temps per escriure relats”, un menyspreu que il·lustra els canvis que ha protagonitzat la consideració de la dona des de meitat del segle XX. Com llegim al conte “Refugi”, —un dels millors amb “Grava”, “Tren” o “Marxar de Marveley”: Si eres dona, la dedicació a qualsevol cosa et tornava ridícula. 

El més prodigiós d’aquesta autora canadenca és el seu estil: amb una gran sobrietat i economia, no s’entreté en descripcions buides, ni del paisatge ni dels estats d’ànim, sinó que demana que llegim amb atenció detalls i girs per poder interpretar el sentit del que amaga o no acaba de precisar. A vegades, tot i llegir amatents, hem de tornar enrere perquè notem que hem perdut un pas: esdeveniments sobtats o marginals, un element que ella guarda fins al final, una intuïció que perseguim. No hi ha moralitat pretensiosa ni una veu sàvia que se situï per damunt del lector. La complexitat surt del seu talent (perquè admirem com ho teixeix) i no del que s’hi narra, que no és altra cosa que la vida quotidiana i sobretot, la de dones immerses en les constriccions de la família. Molts dels seus personatges viuen en el món rural canadenc i tard o d’hora s’enfronten a l’urbà (Vancouver o Toronto). Però aquesta és l’única especificitat perquè per la resta són universals representants de l’ànima humana: éssers imperfectes que volen rebel·lar-se però alhora es resignen, orfes en la soledat d'esperances i pors. 

La vida de la gent és prou interessant si tu aconsegueixes captar-la tal com és, monòtona, senzilla, increïble, insondable.

La complexitat de les coses, les coses dintre de les coses, sembla senzillament inesgotable. Vull dir que res no és fàcil, res no és simple.

A Club Editor trobareu els seus relats en la bona traducció de Dolors Udina: Dansa de les ombres felices; Massa felicitat; Odi, amistat, festeig, amor i matrimoni. Cap no us decebrà.