Amb aquesta novel·la m’ha passat com el que explica en el seu pròleg el pintor i escriptor Manel Baixauli: es veu que Benesiu li va fer arribar la seva primera novel·la (Intercanvis) i la va tenir pendent de lectura molts mesos. Des de l’últim Sant Jordi tenia pensat llegir Gegants de gel perquè Edicions del Periscopi l’havia promocionat mesos abans com una novel·la que s’allunyava dels tòpics del nostrat —em sembla recordar. No m’ha decebut en l’ambició ni en la força de Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis (Beneixama, Alt Vinalopó, 1971). I no només no decep sinó que permet descobrir un autor ‘diferent’ que fuig del localisme i travessa fronteres en més d’un sentit.

Per averanys que anirem descobrint amb un suspens ben mantingut al llarg de vuit capítols d’una trentena de pàgines, cinc personatges es troben en el bar Katowice, de la ciutat argentina d’Ushuaia, el Nadal de 2011. Ushuaia és la ciutat més austral del món, un límit geogràfic, que pot ser pres, per tant, com la consciència del límit en un sentit també psicològic. Tots són allà amb la seva vida a la frontera, al cap de l’any i en un moment de fugida personal de la hipocresia familiar nadalenca. Com en aquells acudits de tòpics tronats, es troben un francès, un anglès, un mexicà, un xilè i el narrador i posen la seva història sobre la taula del bar. Beuen molta cervesa Quilmes, qui sap si per gosar compartir allò que els ha arrossegat fins a la fi del món, com si fossin els deu amics que fugen de la pesta al Decameró, forçats a superar-se en capacitat de seduir la parròquia. S’hi afegirà la polonesa que regenta el bar de qui també sabrem el passat. L’expectació que cada relat genera en els contertulians (i de retruc en el lector) és augmentada per la veu del narrador que, conscient que el seu no estarà a l’alçada, anticipa la que ha decidit inventar-se fins que llegim com un altre convidat la hi trepitja abans no li arribi el torn. Qui serà el farsant? Tots són Xahrazad, i anem llegint com vivia el soldà de Les mil i una nits.

La llegenda d’Ushuaia diu:”Ushuaia, fin del mundo, principio de todo.”

La història de cada personatge està molt ben travada i és fàcil seguir el fil argumental, amb suspens i algun gir imprevisible. L’enginy narratiu combina relat lineal i retrospeccions per aconseguir el relat històric i polític que envolta cada personatge, i una mescla de gèneres amb força digressions filosòfiques: literatura de viatges, suspens, assassinats, una mica d’assaig... Tot plegat és remarcable i prova la fusta narrativa de Benesiu. En alguns moments, però, cansa la intertextualitat: música, pintura, cinema, literatura, filosofia... amb referències a obres i autors, i fotografies, molt ben triades, això sí, però difícils d’integrar en un tot quan ja s’ha tancat el llibre. Aquest artifici deu molt a W.G. Sebald, a qui cita, tot i que a Benesiu se li descobreix la vena de professor quan farceix algunes pàgines de manera innecessària, i no posseeix la profunda unitat de l’univers de Sebald.  

Abans de passar pel criteri de l’editor, la novel·la duia per títol Els passejants de l'illa de Xàtiva, en referència al primer nom que va tenir l'illa principal de la Terra del Foc al segle XVII, posat per un xativí en homenatge a la seva ciutat. Quan Felip V va castigar Xàtiva, el nom es va canviar per Illa gran de la Terra del Foc. El canvi de títol per Gegants de gel li dóna, al meu parer, la universalitat que l’ambició poèticofilosòfica de Benesiu buscava.

M’agrada quan el narrador es debat entre explicar la seva història o apropiar-se la d’algú altre com si fos seva. Quan narrem, reinventem constantment, bé perquè no ho recordem tot, bé perquè callem el que amaguem. En veu alta, davant dels altres, percebem qui som: gegants de gel en icebergs familiars. “Lents animals sotmesos a una mínima i imperceptible deriva.”