Advertència: aquesta és una lectura pertorbadora, com la que volia Kafka: una destral que trenca el nostre mar gelat, la que evidencia la complexitat de la vida humana, aquella que vols compartir. Aquests quaranta-tres contes relaten històries reals que freguen l’element autobiogràfic, una autoficció que diverses narradores s’encarreguen de bastir. Com diu una d’elles: “Exagero molt i barrejo ficció i realitat, però no dic cap mentida” o encara una altra, “Jo no tinc compassió.”

En les situacions més depriments, en els moments més desoladors, veiem fragments de meravella, amor real i no ensucrat. Coses terribles que transforma en divertides. Distanciament despietat i alhora, pietat per la fragilitat humana. Berlin escriu com batega la vida, a vegades amb un ritme accelerat i electritzant i d’altres, amb calma acomodada a la tranquil·litat. Les paraules que tria beuen de l’oralitat, amb frases inesperades, comparacions amb sorpresa, diàlegs espurnejants, molt sentit de l’humor i una puntuació estranya.

La velocitat de la seva prosa provoca un ritme lector que deixa una impressió abassegadora. S’ha de parar. Quan t’hi tornes a posar, tant tu com els contes ja no sou iguals. Per moments et fa vergonya ser feliç o tenir una vida que no vius al límit. Les seves protagonistes, moltes dones o una de sola, representen l’altra cara del somni americà; clients en bugaderies, pacients de codi blau, mestres d’espanyol, dones de fer feines que roben, alcohòlics en rehabilitació, una mare que només dorm i beu, una germana a qui diagnostiquen un càncer dues setmanes després d’haver-se enamorat... “Càsum Judes.” L’energia de la veu narradora se t’emporta: “Un moment. Deixeu-me explicar.”

Lucia Berlin (1936-2004, pronunciat “Lus-si-a” com s’adverteix a la presentació) escriu sobre dones que fan les feines que ella va fer (telefonista, administrativa en un hospital, professora, etcètera) i tenen famílies com la seva: una mare poc exemplar, tres marits, divorcis, quatre fills, malalties i alcoholisme. “Com si això importés gaire.” Va publicar setanta-sis relats que en vida no li van procurar gaire reconeixement. Aquest recull, que pren el títol del quart relat, l’ha publicat l’Altra Editorial aquesta primavera passada, amb pròleg de l’escriptora Lydia Davis i traducció d’Albert Torrescasana, només un any després que s’edités a Nova York.

¿Què més em dec haver perdut? [més amunt hem sabut que pretén veure els corbs que nien a l’arbre de casa seva] ¿Què m’haurien dit que no vaig arribar a escoltar? ¿Quin amor hi hauria pogut haver que no vaig sentir? Són preguntes vanes. L’únic motiu pel qual he viscut tant de temps és que m’he desprès del passat. He tancat la porta de l’aflicció del penediment de la recança- I si els deixo entrar, encara que només sigui per una escletxa autocomplaent, patapam, la porta s’obrirà de bat a bat i deixarà entrar vendavals de dolor que m’esquinçaran el cor m’encegaran de vergonya trencaran tasses i ampolles tombaran pots esmicolaran finestres em faran avançar sangonosa i tentinejant pel sucre vessat i els vidres trencats esparverada ennuegant-me fins que amb un estremiment o un sanglot finals tancaré la porta feixuga. I em refaré altra vegada. (“Tornar a casa”)

Esplèndida tècnica al servei de la lucidesa. Els voldreu llegir. De moment, podeu escoltar-la "El meu joquei". És emocionant.