Amb gratitud i estimació per qui va ser lectora fervent d’aquesta novel·la al llarg de la seva vida, Gemma Romanyà Valls, que ens ha deixat un llegat de compromís i amor a la cultura i al país.

El recordatori que ella va triar per a la cerimònia del seu adéu d’entre nosaltres, que és la imatge que acompanya aquestes paraules que em costen d’escriure, l’he guardat dintre de la novel·la Persuasió, impresa a Romanyà / Valls divuit anys enrere i traduïda per Jordi Arbonès. Combinen els colors d’un i altra i lliguen d’una manera adorable, i com que ella no es cansava de rellegir Jane Austen, en especial Persuasió, es faran una companyia còmplice.  Tot i així, sempre he cregut que no havíem llegit la mateixa novel·la, perquè la Gemma llegia Austen en l’original i jo, malauradament, en traduccions que és probable que no m’hagin permès captar les valoracions morals i els matisos de les paraules clau, que han anat evolucionant del segle XIX ençà.

Persuasió (1818), la seva preferida, és la darrera de les novel·les acabades de Jane Austen (1775-1817), la més romàntica si atenem al pes que dona a l’amor en contraposició a la prudència, la que més valora el caràcter impulsiu i franc, i desconfia de la reserva i les maneres impecables, al contrari del que passa a Sentit i sensibilitat entre les germanes Dashwood. Segur que de les sis novel·les d’Austen que podem llegir en català, Orgull i prejudici, Sentit i sensibilitat i Emma són les tres més llegides, però Persuasió, que Austen va acabar d’escriure l’estiu de 1816 enmig de terribles mals d’esquena quan ja passava dels quaranta, és una obra de maduresa, cosa que es veu en la trama i el tema perquè ja no s’hi tracta el problema de la tria d’un marit sinó de les decisions preses i els errors comesos, i de com la vida ofereix segones oportunitats.

La protagonista, Anne Elliot, és la més singular de tot l’univers Austen: es tracta de la filla mitjana d’un baronet, una noia corrent (“en un mot, era tan sols l’Anne”), pansida i flaca, la menys afavorida de les germanes, des de les primeres pàgines quan ens diuen que té vint-i-set anys, una edat considerable (les heroïnes d’altres novel·les no arriben als vint-i-un) i, per tant, amb poques possibilitats d’aconseguir un bon matrimoni. La família Elliot, pretensiosa i mesquina, configura el retaule d’una clàssica història de Ventafocs, vaja. Però la força narrativa de l’estil d’Austen, enganxa i sosté, segura, una trama sobre la persuasió. Vuit anys enrere de començar l’argument, Anne s’ha deixat persuadir de refusar, per prudència, l’home que estimava, que no ha tornat a veure i de qui encara està enamorada. La melancolia de l’amor contrariat es va diluint quan ell, el capità Wenworth, retorna a Anglaterra com a model de classe emergent, enriquit per la seva ambició i talent, en contrast amb la decadent i resclosida família Elliot, de manera que en el gruix de la novel·la contemplem la metamorfosi de l’heroïna, gràcies a l’estil indirecte lliure que permet combinar el seu món interior amb l’exterior social, basculant raó contra sentiment fins arribar al clímax, al penúltim capítol. També són persuadits i dissuadits altres personatges, en actes de vida interior i exterior, però són fils d'aranya.

Anne Elliot diu en un moment que conversa amb el capità Wenworth que “els homes sempre han tingut l’avantatge d’explicar-nos la seva història”. Però Jean Austen es va convertir en una novel·lista excel·lent  que, a més a més de talent, va tenir molt per explicar. Perspicàcia, finesa psicològica, control decidit per dominar la sentimentalitat, tècnica per construir períodes, bons diàlegs, protagonistes que han de prendre decisions com les de les persones reals de qualsevol temps... Aquesta capacitat per reflectir la naturalesa humana enganxa al segle XXI com ho feia al XIX. El seu humor subtil, l’equilibri entre ironia i drama, l’observació de vicis domèstics, cert feminisme implícit són aspectes que s’escapen en les adaptacions al cinema, en les quals guanya el romanticisme més pla i les convencions de l’època, i gairebé totes –tret potser de Sentit i sensibilitat, d’Ang Lee-, queden tocades d’una síndrome Downton Abbey.

De les històries de Jane Austen se’n desprèn una lliçó vital en què preval l’honestedat i la justícia, i la fidelitat a un mateix té recompensa. Moltes de les seves heroïnes, sobretot Anne Elliot, poden ser una porta oberta a l’especulació sobre la personalitat d’Austen, sòbria, discreta i prudent, i que va voler ser “algú conegut, però mai íntim”. En una carta a la seva germana Cassandra escrivia: “He de conservar el meu propi estil i seguir pel camí que jo mateixa m’he marcat”. “Si arribo a vella, desitjaré haver-me mort ara, enmig de la tendresa d’una família com la meva, i abans d’haver sobreviscut als seus membres i al seu afecte.”

Guardo el recordatori a la primera pàgina del capítol 24 (“Qui deixarà d’endevinar el que s’esdevingué després?”) perquè l’arbre del record de la Gemma creixi entre les pàgines de l’Anne de la Jane. Dones d’esperit ferm, dolç temperament, cultes i plenes de qualitats morals. Amunt i crits!