¿Us imagineu que la ràdio pública catalana emetés quatre minuts matinals dedicats a un clàssic de la literatura catalana? Rodoreda, Pla, Llull, March, Martorell...? I no perquè en fos l’Any commemoratiu de què sé jo, sinó com una manera de descobrir l’escriptor fora de les aules, on semblen dormir en el formol del llibre de text... Aquí, ni a la ràdio ni a la televisió públiques és possible imaginar una gesta com la que va començar France Inter en proposar al professor Antoine Compagnon que parlés de Montaigne durant quatre minuts quaranta dies l’estiu del 2012. (Cal afegir que la proesa ha continuat els estius següents amb Proust, Hugo i Baudelaire.) Un any més tard, les càpsules radiofòniques van ser editades, Un été avec Montaigne, i traduïdes al català per Jordi Martín Lloret amb el títol Quaranta nits amb Montaigne, a Blackie Books.
El mèrit de la fórmula, deixant a part la gosadia emprenedora de l’emissora, es deu a l’habilitat, al savoir faire, de Compagnon (els cursos del qual al Collège de France es troben penjats a la xarxa), que sap extractar els Assaigs (en traducció de Vicent Alonso, a Proa) ocupen tres volums del seu corrent de consciència, dens i sinuós, i no és fàcil escometre’n la lectura. Compagnon els comenta esbocinats com píndoles de saviesa en quaranta glosses de poc més de dues pàgines que ens permeten descobrir la personalitat i l’obra de Montaigne, de qui Nietzsche afirmava que un home com Montaigne escrivís, "veritablement augmenta l’alegria de viure en aquesta terra”.
El sistema de Compagnon no suposa una traïció a l’esperit del pensador perquè Montaigne mateix defensava
“una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d’un llibre a l’altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire de les obres de les quals extreia fragments per guarnir el seu llibre”
i com ell, prefereix un home amb “el cap ben organitzat" més que no pas “ben ple”. En ressegueix anècdotes, dialoga amb ell, n’extreu cites lluminoses sobre els temes que a tots ens interessen: l’amistat, la vanitat, la mort, la sexualitat, l’oci, l’educació, i més lleugers si voleu, l’oci (que permet un pensament diversificat) o el trànsit intestinal (assimilar coneixements és com fer la digestió). Sabrem que era un escèptic que va triar com a divisa “Què sé jo?”, i com a emblema, una balança. Es confessava desmemoriat i en veia un avantatge: no podia ser mentider. Montaigne ens ensenya a no rendir-nos, a trobar punts d’equilibri en la nostra cavalcada per aquest món que no s’atura. Un d’aquests punts és, sens dubte, l’amistat, que ell va viure amb La Boétie i que va definir com el vincle de dues ànimes fidels incondicionals: “perquè ell era jo, perquè jo era ell”.
El to festiu i alhora intel·ligent del professor és una garantia que el nostre acostament al pensador del segle XVI ens portarà a voler saber més d’ell. No us perdeu el brevíssim i esplèndid Montaigne d’Stefan Zweig a Acantilado. Tant Zweig com Compagnon tenen el parlar que ell perseguia: “que no sigui ni pedantesc, ni capellanesc, ni advocadesc”.
