//Plugins sense CDN ?>
Tres preferits, escrits des de tres continents diferents, com una sola veu que avui reuneixo a propòsit de dues notícies d’aquests últims dies: la imatge de la immensa sala del Parlament Europeu gairebé buida l’altre dia, quan el ple debatia contra l’assetjament sexual, amb el ressò de la campanya #metoo (que ja suma dos milions de tuits en 85 països) per denunciar casos silenciats de vexacions; i la que arribava de Perú on, en el context del concurs de miss, vint-i-dues candidates, en lloc de donar les seves mides corporals, anaven detallant les dades que reflectien injustícies contra les dones en el seu país.
A Els homes m’expliquen coses, la nord-americana Rebecca Solnit (1961) recull la violència sistèmica cap a les dones partint d’una anècdota particular (que justifica el títol del llibre), però allò que el fa interessant és que mostra amb nitidesa els fets menys visibles: els exemples de casos en què no se’ns dona veu o no se’ns escolta. Totes les dones saben de què parlo -diu: l’arrogància d’alguns homes (o molts) que tracten amb paternalisme foteta, que fa difícil que una dona sigui reconeguda en possessió de la veritat en qualsevol camp, que facilita que sigui empesa a callar o a moderar-se o a no mostrar un excés de confiança. Analitza com la violència contra les dones és comptabilitzada sovint com a fets aïllats. Com secrets i silencis es converteixen en la primera línia de defensa del depredador, a punt per atacar la credibilitat de la víctima: víctimes que arriben a ser considerades responsables de la violència: ella provocava, s’ho va buscar, menteix, exagera... Com més poderós és el perpetrador, més amo és de definir la realitat, i els seus arguments es compren més.
A Catalunya, a través de l’humor, i sense pèls a la llengua, la periodista Natza Farré (1972), en el seu Curs de feminisme per microones, de lectura àgil i amena, analitza els estereotips i la cosificació de les dones amb milers d’exemples de masclisme i de micromasclisme. Concebut com un manual, avança en quatre nivells (bàsic, elemental, mitjà i alt) i quan arriba al certificat, ella, que es declara pessimista persistent, afirma que té esperança en totes nosaltres, perquè hem obeït perquè teníem por i ara ja no en tenim. “No som Penèlopes.”
Des del continent africà, l’escriptora nigeriana Adichie (1977), famosa pel seu assaig Tothom hauria de ser feminista (2016), ha publicat una carta a una amiga d’infantesa que li havia demanat consell per educar la seva filla: Manifest feminista en quinze consells. Suggeriments basats en el respecte, la sensibilitat i l’empatia, que serveixen perquè tothom comprengui la responsabilitat de construir una societat igualitària, dia a dia, amb l’educació de nens i nenes des del primer dia de vida. Sigueu o no feministes, llegiu-lo per comprendre que ser feminista és conseqüència del respecte a un mateix i a la pluralitat.
"El que espero és que la Chizalum tingui moltes opinions, i que les opinions vinguin d’un lloc informat, humà i de ment oberta. Que tingui salut i sigui feliç. Que la seva vida sigui exactament com ella vulgui.”