Quan Tanizaki (Tòquio, 1886-1965) estudiava Literatura, es va interessar per la cultura occidental i el decadentisme de fi de segle, com es veu en els temes de la seva primera etapa: l'obsessió per l'art i la bellesa o el poder del sexe femení, amb una visió quasi demoníaca envoltada de misteri i ambigüitat, malgrat la subtilesa de la forma. L'any 1923, un gran terratrèmol va assolar Tòquio i Yokohama, i Tanizaki es va veure obligat a traslladar-se a la regió de Kansai, on hi ha la ciutat d'Osaka i s'hi concentrava la cultura tradicional del país. Aquest canvi representa l'inici de la segona etapa de la seva obra, centrada en l'exploració del passat i de les tradicions japoneses: El tallador de canyes (1932, publicada per Viena Edicions fa quatre anys en traducció d'Albert Nolla) és una novel·la que sintetitza les seves preocupacions temàtiques i formals, que reapareixeran en forma d'assaig un any més tard en el breu i magistral, Elogi de l'ombra (1934, publicat a Angle Editorial el 2006 també en traducció d'Albert Nolla), una mena d'elegia que resumeix els secrets d'interpretació de l'estètica japonesa. D'aquesta segona etapa, ens faltava en català la pertorbadora Retrat de Shunkin (1933), que acaba d'aparèixer en traducció d'Albert Nolla, en la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. Ben bé que n'honora el títol perquè està editada de manera pulcra i elegant, en consonància amb la sensibilitat narrativa de Tanizaki. Després de la guerra, i ja en la tercera etapa, destaca la novel·la La clau (1956, publicada també per Viena Edicions), una intriga eròtica que permet comprendre el talent de l'escriptor.

La història del Retrat de Shunkin té una arrencada de conte: Koto Mozuya, anomenada Shunkin, d'una nissaga de farmacèutics benestants d'Osaka, ha d'abandonar la dansa als nou anys a causa de la ceguesa, però esdevindrà una virtuosa intèrpret de corda (de koto i de shamisen). La bella, refinada i culta Shunkin serà atesa per Sasuke, un jove deixeble per a qui l'atenció als desitjos de Shunkin serà l'únic objectiu de vida.

Com que els fets que ocorren s'emmarquen en el període Meiji (últim terç del segle XIX), els elements de conflicte entre classe social i condició econòmica es configuren en els límits de l'ocultació i la vergonya. De cara a la societat, la seva relació serà entre senyora i servent, mestra i deixeble, en una transformació que esdevindrà total i absorbent, -deessa i adorador- com una passió. La mestria de Tanizaki és la figura del narrador, un jo fictici que podem identificar amb l'autor, però no és ell o no ho pretén, que ocupa un lloc en la novel·la com a habitant d'Osaka, coneixedor de la tradició oral i que segueix la història de Shunkin i Sasuke per interès personal a partir de dues fonts. La primera és la Biografia de Shunkin Mozuya, que tot i ser anònima, el narrador sospita que va ser encarregada per Sasuke per lloar Shunkin i, per tant, no és objectiva. La segona font és el testimoni de Teru Shigisawa, una deixeble de Shunkin que es queda a treballar per Sasuke quan mor Shunkin. Tampoc no és, doncs, gens fiable, i així és com el narrador ens instal·la en l'ambigüitat que afavoreix el clima entre misteriós i mític.

El vincle definitiu entre Shunkin i Sasuke és la música. La perfecció de l'oïda i el tacte exquisit, la mà que la guia i el gest que l'orienta, sense llàstima i sense compassió, amb entrega absoluta. Quan el rossinyol que Shunkin cria en captiveri no torni a la gàbia, ella emmalaltirà i Sasuke haurà acabat el seu aprenentatge.

A les fosques tots dos, hauran estat amants d'amagat, fugint de la llum. Una vertadera estètica de l'ombra, la bellesa en la foscor, com Eros i Psique. I si Shunkin havia estat despietada i cruel, descobrim que també era víctima en relació amb el món. I quan Sasuke no pugui veure la bellesa d'ella, la podrà redimir en un darrer gest que, de manera metafòrica, els tancarà en un cercle d'intimitat aïllant-los de l'exterior. La bellesa del gest, la transcendència del tacte, es mostrarà en la complicitat més absoluta.

Fins al darrer paràgraf, en què el narrador es mostra crític amb la cultura que dignifica l'heroïcitat de Sasuke, aquesta novel·la breu es devora amb deler. Aquest món singular, poderosament sensual, de contrastos dramàtics, es pot llegir com una paràbola, escrita amb una poètica el·líptica i suggeridora que trobem bella, de ben segur, gràcies a la traducció d'Albert Nolla.