“Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles, podria escriure una teoria general de l’oblit.”  

La portuguesa Ludovica Fernandes Mano Durant va viure reclosa a casa seva, a l’última planta d’un dels edificis més luxosos de la capital d’Angola, l’anomenat Edifici dels Envejats, gairebé vint-i-vuit anys, des de la Revolució dels Clavells fins a la pau del 2002, en una clausura autoimposada per la por i els prejudicis. Partint d’aquest inici, basat en fets reals, Agualusa construeix un relat que aprofundeix en l’aïllament de la Ludo, ficcionant el seu món interior i tot el panorama de destrucció que ella observa des del terrat, de dins d'una caixa de cartró amb dos forats a l'altura dels ulls. Al passadís hi va fer una paret que separava el pis de la resta de l’edifici. “Ara només som tu i jo”, i aquest tu és el Fantasma, un pastor alemany albí. “Soc estrangera a tot, com un ocell arrossegat pel corrent d’un riu”. "El portuguès que parlen ja no és el meu. Soc més a prop del meu gos que de la gent d’allà a fora." Els primers anys la Ludo va escriure un diari en deu llibretes i quan ja no li van quedar ni bolígrafs ni papers, va emprar les parets escrivint-hi versos breus amb trossos de carbó: “Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius”. Va morir a Luanda l’octubre del 2010, als 85 anys.

Dels seus diaris, poemes i reflexions, textos i dibuixos a les parets d’aquell pis, fotografiats per l’artista Sacramento Neto (Sakro), Agualusa en basteix un relat captivador per moltes raons. La més poderosa, al meu parer, és l’estructura narrativa: trenta-cinc capítols de diversa extensió, -algun dels quals només constituït per fragments del diari, una anotació  o un haiku-, que enfoquen la Ludo en alternança amb personatges que d’entrada no semblen tenir cap connexió amb ella. Els títols d’aquests capítols ocupen tota una pàgina i, tot i que no estan indexats, si els llegíssim seguits donarien una idea perfecta de l'organització d’aquesta estructura argumental. N’hi ha de simplement descriptius com ara “La carta” (crucial en la peripècia), “27 de maig” o “La trobada”; al costat d’altres, evocadors i poètics, amb ressons de llegenda: “La substància de la por”, "Els dies llisquen com si fossin líquids", "La ceguesa (i els ulls del cor)",  “Mopane blues”, “Sobre Déu i altres minúsculs deliris”, “El col·leccionista de desaparicions" o bé “On s’aclareix una desaparició (gairebé dues), o de com, citant a Marx: 'tots els estats de coses sòlides es dissipen'".

D’aquesta manera, la història del país, que va lligada a la lluita anticolonial, la violència, la repressió, les màfies i la corrupció, la diversitat ètnica i cultural, és narrada a l’estil d’un mosaic. Una rajola portuguesa pintada amb l’aroma de la literatura oral africana i acolorida amb elements fantàstics, policíacs i misteriosos en el sentit de meravellosos. Un fris de destrucció i guerra salvat pel món de la Ludo, la paraula poètica, i un cert toc d'humor. I aquí entra la segona raó potent per llegir més d’una vegada aquesta novel·la: l’estil. En destaca, de ben segur, la feina del traductor, Pere Comellas Casanova, que subratllava l’afició de l’autor als jocs de paraules que no tenen equivalent del portuguès al català. Registres variats i tons que s'adeqüen al personatge de qui es tracta, una sintaxi senzilla en aparença, que beu del periodisme d'Agualusa (Huambo, Angola, 1960).

Aquesta és una novel·la amb moltes capes de lectura. De bon començament es llegeix amb embranzida, i les frases breus i tallants fan córrer els ulls endavant sense aturador però arriba un punt que el cos demana assaborir-la, fer-la durar. Si continuem apressats per conèixer el desenllaç, seguint el ritme policíac a partir de “La carta”, arribarem al final en un no-res. I tornarem al principi per entretenir-nos en la seva poesia. Del primer diari, “Si dormim, somiem que dormim, podem, desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida?” “Es ponia el sol, sortia el sol, i era el mateix buit sense principi ni fi.”

La història de la portuguesa, que de petita se sentia fràgil i vulnerable com una tortuga sense closca, es pot llegir com un  relat metafòric sobre la por, sobre com els dimonis es conjuren amb la paraula, perquè oblidar és una rendició.    

A Agualusa, li dediquem una frase d'en Baiacu, el rei de Quinaxixe, “Si tens una bona història ets gairebé un rei”.