Només una hora de lectura (capítols molt breus en cent vuitanta pàgines amb lletra gran) per seguir la peripècia dramàtica d’una nena de tretze anys en l’horror que va assolar Europa fa més de setanta anys. Tsili Kraus és la petita d’una família jueva que viu en un poblet d’Europa central. Comença així: “Potser no caldria explicar la història de la Tsili Kraus. Va tenir un destí cruel, sense pena ni glòria, i si no hagués estat real no l’hauríem pas pogut explicar. Però com que va passar no podem amagar-la més. Ho farem tot seguit i sense embuts: la Tsili no era filla única, tenia germans i germanes més grans. La família era nombrosa, pobra, aclaparada pels neguits, i la Tsili va créixer abandonada entre les andròmines del pati.”

Creix petita, escanyolida, és tartamuda. Procura no fer nosa. La troben esquerpa. Li costa aprendre, no sap les taules, fa una lletra lletja. Només va cinc anys a l’escola i la deixen a casa amb un vell mestre que li fa aprendre la Torà: “Què és l’home?” –Pols i cendra”. Els rituals que repeteix salmodiant li faran companyia a partir del dia que la família fugirà i la deixarà guardant la casa amb la promesa de tornar a recollir-la. A partir del segon capítol, la invasió alemanya i el saqueig de cases, l’obliga a espavilar-se sola malvivint primer als camps de blat de moro: “L’univers era ple de xiscles, lladrucs i trets.” La intuïció més primitiva li farà callar que és jueva dient que és “la filla de la Maria”,  la dona del poble que fuma i et parla de tu. En el seu pelegrinatge erràtic de tres anys, sabrà de la vida i de l’amor. Arribarà fins a Zagreb, l’únic nom de ciutat que apareix, i embarcarà rumb “a Palestina tot serà diferent”.

Amos Gitai n’ha fet una pel·lícula que s’ha presentat en l’última edició del Festival de Venècia. Fa de mal dir, però dubto que pugui traduir en imatges l’atmosfera abstracta que construeix aquesta prosa d’estil molt peculiar, feta com de ressons bíblics (gràcies, traductora). L’obra és de 1982 i diuen que, quan ell acaba un llibre, el guarda cinc anys.

Aharon Appelfeld neix el 16 febrer de 1932 a Czernowitz, Bucovina, antigament Romania, ara Ucraïna, en una família jueva assimilada de llengua alemanya. Els envien al gueto: la mare és assassinada i ell és deportat amb el pare. Amb deu anys, la tardor de 1942, s’escapa del camp de Transnitria. Passa tres anys amagat pels boscos d’Ucraïna fins que el 1945 el recull l’Exèrcit Roig. Travessa Europa amb un grup d’orfes. Després de la II Guerra, arriba a Itàlia i, al cap d’uns mesos en un camp de trànsit, embarca clandestinament cap a Palestina el 1946. Poc temps després descobreix que el seu pare és allà. De l’emoció d’aquest retrobament no en pot parlar fins al cap de molts anys. La seva autobiografia, publicada en castellà per Península (2005), es titula, i no per casualitat, Historia de una vida. Els seus més de quaranta llibres estan escrits en hebreu, la llengua que va aprendre en arribar a Israel. Parlava alemany a casa (“¿Com puc escriure en la llengua que va matar la meva mare?”), ídix amb els avis, polonès amb els veïns, ucraïnès amb els amics, romanès per ser l’oficial, i anglès.

He pensat en aquesta Tsili veient imatges d’Ucraïna avui, dels refugiats de Síria disseminats per Europa. He recordat l’impacte de les paraules d’Appelfeld a l’enyorat programa “L’hora del lector”, que el va entrevistar el 2009 quan Club Editor va publicar Flors d’ombra. Aquella entrevista no l’he trobat, però el podeu escoltar aquí. “No és que no hagi vist el mal, que l’he vist. No l’he absorbit.”  Com salmodiava la Tsili, “¿A qui haurem de retre comptes?”