De fa un temps sento menys interès per llegir ficció i, en canvi, devoro memòries o novel·les memorialistes, potser és una conseqüència dels anys viscuts... Aquest estiu vaig saber de  Vivian Gornick (Nova York, 1935) gràcies a L'Altra Editorial, que fa poc més d’un any va publicar en un sol volum Vincles ferotges (escrita el 1987) i La dona singular i la ciutat (2015), en traducció de Josefina Caball.

Em va cridar l’atenció la coberta (un dia hauríem de parlar de la varietat d’impulsos que ens porten a triar un llibre en una taula de novetats...): aquests dos títols inundaven tot l’espai amb les lletres de tons roses i lila. No puc amagar que en aquest cas em van reclamar els títols i els colors: Vincles ferotges? La família, l’amor, vaig pensar; la dona singular, -amb el determinant que excloïa la possibilitat que n’hi hagués més d’una-, m’encuriosia, i la ciutat, l’espai inexhaurible on tot pot existir, era Nova York. La gradació de tons  suggeria la inevitable i tòpica visió femenina. El contrast entre la contundència dels títols i els colors me’l va fer obrir. En la que hauria de ser la segona pàgina de cortesia, en text centrat, s’hi llegia: “Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia “matrimoni”. Dins l’armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats que s’aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia “muller” i l’home es posava el vestit que deia “marit”. I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més.”

Ella tenia una veu, ella havia de ser la dona singular! La primera obra, Vincles ferotges, comença narrant in medias res una escena al replà de casa, quan ella té vuit anys, i la mare i una veïna xerren. Dels sis als vint-i-un, Gornick va viure al Bronx en el si d’una família jueva, i aquests records, fragmentats, amb escenes que salten del present al passat (com fa la memòria), apareixen de sobte mentre passeja i enraona amb la mare. Caminen i repassen episodis de la vida de totes dues; recupera les converses de dones a les cuines del barri, a les escales i als dormitoris; descriu dones vulgars i dones impetuoses, malcasades, abandonades, enmig de molta calor i sofregits. La tensió íntima que viu en les discussions amb la mare que l’enerva (a ella li costa molt guanyar-la), el seu amor incondicional i excessiu, el turment de la viduïtat de la mare abans dels cinquanta, quan la Vivian en té tretze, la incomprensió per haver seguit una vocació intel·lectual que la mare no somiava per a ella i no sap entendre, són qüestions que Gornick testimonia amb valentia, subtilesa i sinceritat. La gràcia que es publiquin junts fa que en haver llegit 190 pàgines entrem a l’altre llibre, La dona singular i la ciutat, i com que  han passat trenta anys, Vivian té l’edat que tenia la mare al primer llibre. Ara el seu espàrring és en Leonard, un amic gai de fa molts anys. La mare, en Leonard, tots els homes de la seva vida -amb qui li costa d’entendre’s-, els amics de totes les èpoques li permeten teixir una narració plena de reflexions sobre l’amor, l’amistat, el fet de ser soltera, sense fills, el feminisme, el sexe, la política, el compromís i la vida a Nova York –que s’alça amb l’entitat d’ un personatge-.

Gornick no pretén complicitat o compassió sinó que en té prou a obrir les portes del seu món: el d’una dona independent, amb prou intel·ligència per reconèixer les seves inseguretats, que no es traeix a si mateixa, i que ens resulta inspiradora i singular. 

En aquest vídeo la sentireu explicar com es considera ella mateixa una flâneur, una 'marxadora' urbana que camina per la ciutat amb la seva entitat de dona sola, feminista, oberta als descobriments. 

Llegiu-ne un fragment.