Just avui, el matí del dia que havia pensat que escriuria aquesta ressenya, Marta Rojals es demana Què és llegir per a l’homo wifi (que bona que és la Rojals jugant amb les paraules!), acostumat a llegir textos sincopats a partir de “lletres que corren per davall d’un vidre”, i estableix una distinció entre el llegir funcional i el llegir-llibres-de-llegir. Avui precisament, deia, volia provar d’inocular-vos el virus que m’està fagocitant l’organisme de tal manera que tant se’m dóna l’hora d’apagar el llum. Es tracta de quatre novel·les d’Elena Ferrante, publicades a raó d’una per any des de 2011, que en català ha començat a editar La Campana (L’amiga genial), i en castellà Lumen: Un mal nombre, Las deudas del cuerpo i La niña perdida. Més de dues mil pàgines. He de confessar, però, que les primeres seixanta em van costar una mica: feia com mandra haver trobat un índex de personatges amb una breu descripció de les seves circumstàncies, i també me'n feien les peripècies infantils de dues amigues que creixien en un barri humil de Nàpols després de la Segona Guerra; l'ambientació recordava aquelles pel·lícules del neorealisme italià. Tot semblava prou explotat, però hi va haver un punt, i hauria de tornar a aquell primer volum per descobrir on va ser, que l’honestedat i la tensió del relat em van captivar tant que vaig fer un passa-pàgines de dues-centes sense moure'm. Les novel·les de Ferrante han provocat la qualificació d’addictives tant per la crítica com per lectors corrents.

La tetralogia s’obre amb un fragment de Faust de Goethe (“Els homes massa fàcilment es lliuren a la inactivitat, i els haig d’acomboiar amb un company que els punxi, a qui l’obrar sigui congenial, com a dimoni”) que pren sentit en el pròleg (“Esborrar el rastre”) quan l’escriptora Elena Greco, la Lenù (alter ego de Ferrante?), rep la trucada del fill de la seva amiga Raffaella Cerullo, la Lila, per demanar-li que l’ajudi a buscar sa mare que ha desaparegut sense deixar rastre. Descobrim de seguida que són amigues des de fa seixanta anys i que en fa almenys trenta que la Lila vol desaparèixer. Les novel·les esdevindran el conjur de la Lenù per evitar la desaparició d’allò que va constituir la seva vida: la recerca de la immortalitat sense haver de vendre’s l’ànima al diable. La regressió en el temps servirà per conjurar la mortalitat amb la memòria i l’escriptura, i és així com Lenù teixirà els fils que les van unir i separar, les seves dependències, inseguretats i rivalitats. Els homes que van estimar, la vida que van viure. 

“Em feia por que li passessin coses, bones o dolentes, sense que jo hi fos. Era un temor antic, un temor del qual no m’havia desfet mai: la por que, en perdre’m trossos de la seva vida, la meva perdés intensitat i importància.”

Elena Ferrante (i entre parèntesi no puc escriure amb certesa cap data ni país, ni penjar una foto, ni res de res, només que escriu en italià), com “la nostra” Marta Rojals, assegura que els llibres, un cop escrits, no necessiten per res els seus autors. Ben veritat: el seu univers és un concepte de món autònom en què el creador desapareix fagocitat per les seves criatures.

Si voleu llegir-llibres-de-llegir durant hores ininterrompudes, comenceu per L’amiga genial. Si voleu descobrir un tractat de la condició i l’amistat femenina, sense trampes ni maquillatge, llegiu-les totes. 

L’única entrevista concedida per Ferrante via correu electrònic a Paris Review