Carles Viarnès és pianista i compositor, va néixer a Igualada. Actualment no hi viu però hi treballa com a professor de Llenguatge Musical al Conservatori. També és professor de piano a l'Escolania de Montserrat. Toca el piano, el fagot, el theremin i l'ordinador. Mentre els seus dos fills dormen, va publicant discs: ‘Urban Tactus’ (Repetidor, 2012), per piano i electrònica, i ‘El Llibre Vermell de Montserrat’ (Repetidor, 2013), al costat del violinista Pep Massana.

‘Forell no té prou força per acabar d'incorporar-se. Els colzes li rellisquen sota el pes del cos. A través de les robes de pell ha anat penetrant la humitat. I ell continua sense saber què és l'angoixa. Forell nota que dues costelles trencades i mal soldades li fan mal. Els pulmons expulsen l'aire a impulsos breus i entretallats. Ell preferiria no haver de respirar per evitar trair-se amb la remor de l'alè, però la respiració s'imposa enèrgicament per si mateixa, perquè un home angoixat s'ofega i sempre intenta aspirar més i més aire. De sobte la sang es gela en les venes de l'home aterrit, que nota clarament com se li converteix de cop en glaç des de les mans fins a l'interior del cos a través de les espatlles i l'esquena. Forell coneix prou bé el crit que acaba de sentir: són llops!’

Aquest best-seller narra la història real de Clemens Forell, un oficial alemany que és condemnat a 25 anys de treballs forçats en una mina de plom de Sibèria, com milions de dissidents polítics, just en acabar la Segona Guerra Mundial. Després d'alguns intents fallits, aconsegueix fugir-ne i emprèn una travessia de 14.000 quilòmetres a peu en tres anys, per la Sibèria, glaçada, inhòspita, infinita. La novel·la descriu totes les aventures, perills i situacions inesperades que l'atzar li presenta en aquesta odissea, i també la lluita mental del protagonista, al final ja instintiva, per arribar a Alemanya per retrobar-se amb la seva família.

Aquest llibre impressiona perquè parla de la vida però des d'uns angles extrems. Per una banda obre la porta al territori potser més desconegut actualment del planeta, la Sibèria, aquesta extensió freda, fosca, habitada per éssers humans amb els quals només tenim en comú poc més que la forma antropomòrfica. També descriu uns registres vitals amb els quals tampoc no estem acostumats a tractar: l'instint de supervivència, la capacitat d'adaptació, el fred extrem, els límits físics i mentals, i la transformació de l'ésser humà després d'una experiència traumàtica. Va més enllà de les experiències místiques de caminar per l'Antàrtida o les opcions eremítiques: aquí hi ha una lluita per la vida, com la vida s'obre pas per aconseguir anar a millor, en direcció a la plenitud.