El cinquè en joc de Roberston Davies va significar per a mi el descobriment d’un autor totalment desconegut. Tot i l’erudició que es destil•la de les seves pàgines, hi ha un entramat que funciona talment com una obra teatral i et sedueix des de l’inici.

“El cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama”. Una premissa que ens serveix a tots quan imaginem la vida com una obra de teatre, on tenim assignat un paper gens estel•lar, que no ens agrada però amb esforç el recreem i el fem créixer.

La novel•la ens situa en l’estranya mort de Boy Stauton, l’amic d’infantesa del narrador, Dunstan Ramsay. Aquest ens endinsa en la seva vida, ens la reconstrueix, i a través dels seus records ens fa pensar en el destí comú, en les circumstàncies vitals, en els accidents.

El joc que ens proposa la novel•la ens fa arriscar i sovint se’ns apareixen sentiments que es contradiuen amb els valors més profunds. Hem de triar un dels dos personatges o bé posicionar-nos entre el destí i l’accident, entre la decisió equivocada i la bona, entre els actes oblidats i els que transcendeixen.

Fins on arriba l’amistat? On s’acaba la lleialtat i es transforma en submissió?

Hi ha records d’infant inoblidables? Un mateix fet pot ser oblidat o decisiu?

A través de totes les febleses dels protagonistes, dels seus judicis i les seves decisions ens adonem que les coses mai són com semblen, ni semblen el que són realment.

El recomano com a lectura plaent i també com exercici on les pròpies ambigüitats surten a la llum sense voler...

Premi Llibreter 2006, editat per Libros del Asteroide, és l’única obra de l’autor traduïda al català. Tant de bo ens tradueixin al català les altres obres d’aquest autor meravellós.