Per pura casualitat va arribar a les meves mans i, en començar a llegir les primeres pàgines per “tastar-lo”, em va ser impossible parar. És un d’aquells llibres que, literalment, t’atrapen, et sacsegen de dalt a baix i se’t fiquen ben endins.

L’autor, confesso que aleshores desconegut per mi, és Eduard Girbal Jaume, un gironí (1881 – Barcelona, 1947) la prosa del qual va ser admirada per Josep Pla. Girbal va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg el 1923, tercera obra pertanyent a una tetralogia (L’agre de la terra) que té com a escenari les terres de Sant Mateu de Bages, concretament Salo, petit llogaret on Girbal va passar una temporada i a on pertany la masia de cal Pere Llarg (vegeu l’aspecte actual).

L’obra va estar silenciada per escandalosa fins el 2006 i recuperada per Edicions de 1984, dintre de la col•lecció Mirmanda. Enric Casasses la prologa magníficament, qualificant la novel·la com “un film de llarg metratge que... és sols un tros de la realitat, un seguit d’esdeveniments que comença aquí i acaba a la última pàgina, a diferència de la vida real de fora del llibre, que no s’acabava mai enlloc, encara que hagi desaparegut. Ha desaparegut però no s’ha acabat. És el nostre passat.” Inclou Casasses un petit glossari de paraules en desús.

Eduard Girbal dedica l’obra a Caterina Albert, fet gens gratuït. Quan es coneix a la Custòdia, personatge principal, és impossible no establir paral•lelismes amb la Mila, encara que la sol•litud d’ambdues és diferent. El què sobretot tenen en comú és la capacitat de reflectir una societat tancada, en certa manera claustrofòbica, on no hi tenen cabuda personatges que no combreguin amb la tradició o s’hagin allunyat d’ella per diferents motius.

La mort en el part de la mare de la Custòdia ja ens augura la tragèdia. El pare la malcrià “deixant-la pujar rebeca, consentida, llaminera i drolla”. La seva estada en un internat de monges de Solsona no aconsegueix redreçar-la i acabarà sent expulsada per un seguit d’escàndols que propiciaran la mort del seu pare.

Filla única i òrfena, però... “hereva universal d’un patrimoni temptador”, és acollida per uns oncles de Solsona, cobdiciosos de tot el que s’obre davant dels seus ulls. Serà precisament aquest esquer el que faran servir per casar-la amb el Peret de cal Pere Llarg.

Teòricament , tothom sortirà beneficiat amb la boda: els oncles de Solsona es desempallegaran de la Custòdia, el caràcter de la qual els resulta insofrible; ella, per la seva banda, busca desesperadament la llibertat que creu poder aconseguir en marxar de casa dels oncles; i, per als Pere Llarg, amb importants problemes econòmics, l’arribada dels diners i terres de la Custòdia oxigenarà i sanejarà l’economia familiar.

Un cop concertats els termes de l’operació, la boda es celebrà de seguida, en estricta intimitat. I, com no, hi va haver llàgrimes, però “d’odi i d’impotència”, clar presagi de la tragèdia en la que es veurien implicats tots els personatges. L’horrible nit de noces al Santuari del Miracle i la “lluna de fel” abans d’establir-se al mas, esgarrifen per la seva cruesa.

El fet que al mas ningú és feliç, ni les tres generacions d’homes Pere Llarg (avi, pare i Peret), ni la sogra ni les cunyades, completen un quadre en el qual, sense adonar-nos, ens anem endinsant i ens fem partíceps de la història. Fins a tal punt, que la nostra heroïna, la Pere Llarga, no la veiem des d’un prisma negatiu, sinó que arriba a despertar en el lector una certa tendresa i moltes de les seves accions, fins i tot, les hi justifiquem.

Si el que cerquem és una novel·la d’acció, aquesta n’és un bon exemple. Si pensem en un terratremol de passions, la tragèdia (amb morts incloses) està servida. Si el que pretenem és endinsar-nos en la societat rural catalana de començaments del segle XX, aquí tenim un retrat viu i punyent de la vida a pagès i la relació dels personatges amb la seva sol•litud. La tragèdia de Cal Pere Llarg és tot això i molt més, és sobretot una joia literària.