“Sempre he sentit dir que del mal que hom té por, d’aquell mal hom mor”. Amb aquesta cita del Tirant lo Blanc, la sociolingüista Mireia Galindo aborda una de les situacions que més recels ha generat en els darrers anys: l’increment progressiu d’alumnat procedent de la nova immigració a les escoles catalanes i l’impacte que aquest augment té en els usos lingüístics dels infants i joves de Catalunya. Lluny de plantejar-se la qüestió com un problema, però, Galindo defensa que l’arribada de nouvinguts pot ser una oportunitat per al redreçament social del català si es reïx a modificar les pautes de comportament de l’alumnat autòcton. Es tracta, en essència, d’incidir en les representacions i actituds lingüístiques de la població escolar catalana, amb la vista posada en un doble objectiu: d’una banda, que el fet de parlar català amb els nouvinguts –amb independència de la seva llengua primera– es percebi com un comportament positiu; i, de l’altra, que els nous estudiants s’adonin tant de la necessitat com dels beneficis que comporta parlar català en la societat d’acollida.

M. Galindo, professora de l’IES Joan Mercader d’Igualada, arriba a aquesta conclusió després d’examinar amb deteniment el major corpus disponible avui dia sobre els usos lingüístics de la població escolar del Principat. Aquest corpus, confegit a partir de l’anàlisi de 52 escoles d’arreu del país, pren en consideració: dades declarades dels usos lingüístics dels infants, tant a la llar com en les seves xarxes socials; dades observades sobre les seves pràctiques lingüístiques en un context escolar informal: l’hora d’esbarjo; dades sobre la competència lingüística oral dels infants en català i en castellà; i diverses variables contextuals, com ara la condició lingüística ambiental de l’àrea on s’ubica l’escola, la composició sociolingüística de l’alumnat o la presència de català i castellà en la docència del centre. L’anàlisi d’aquests materials, que Galindo du a terme conjuntament amb F. Xavier Vila, constitueix l’aproximació més completa a la situació sociolingüística dels patis catalans feta fins a dia d’avui. Alhora, també permet a l’autora de fer una anàlisi aprofundida sobre les funcions, la direccionalitat i la freqüència d’aparició de les alternances de codi.

Tanmateix, i malgrat l’indubtable interès de les esmentades contribucions al coneixement de la realitat sociolingüística, el treball de Galindo és especialment rellevant perquè trasllada el focus d’atenció de les tendències negatives detectades a les seves possibles solucions. D’aquestes tendències, en destaquen el major grau de lleialtat lingüística dels castellanoparlants i el fet que, en condicions equilibrades de presència i coneixement d’ambdues llengües, els usos de castellà superen amb escreix els de català. Una situació a la qual semblen contribuir les noves fornades d’alumnes procedents de la immigració, perquè la seva presència sol repercutir negativament en el grau de vitalitat de la llengua catalana en benefici d’un major ús social del castellà.

Ara bé, davant de les dificultats, Galindo aporta solucions. Ho fa basant-se en dues premisses: que siguin factibles, tant des del punt de vista econòmic com d’esforços humans, i que siguin possibles, realistes i pràctiques. Concretament, proposa oferir una nova matèria optativa als alumnes de primer d’ESO que, partint de programes televisius centrats en la nova immigració, permeti abraçar un triple objectiu: en primer lloc, promoure el debat sobre la integració lingüística dels nous estudiants; en segon lloc, proporcionar espais en què aquests joves puguin millorar la seva competència oral en català; i, finalment, afavorir que l’alumnat autòcton reflexioni a l’entorn de la seva pròpia conducta en relacionar-s’hi. Es tracta, doncs, de reflexions plantejades per conscienciar els alumnes de la importància del concepte de lleialtat lingüística, en contraposició a la norma de convergència al castellà per la qual molts catalanoparlants, encara avui, tendeixen a adaptar-se lingüísticament a un interlocutor de parla (suposadament) castellana. Els objectius, valors, continguts i unitats didàctiques d’aquest nou crèdit variable –amb les corresponents orientacions per a l’equip docent– integren els darrers apartats del llibre.

Es tracta, en definitiva, d’una proposta que sorgeix d’una anàlisi intel·ligent de la realitat, que aporta solucions assenyades i que demana, per damunt de tot, persones que la facin seva i l’apliquin en els respectius àmbits d’actuació. Per a les escoles dels Països Catalans ja és una eina que cal tenir en compte; per a les escoles de Galícia pot esdevenir un model de referència. Al capdavall, que els nous catalans o els nous gallecs siguin o no una oportunitat per al futur de la llengua depèn sobretot de nosaltres.