'Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Escribir, por ejemplo: 'La noche esta estrellada, y tiritan, azules, los astros, a lo lejos". El viento de la noche gira en el cielo y canta.’

Quan li demanem al Joan que ens recomani un llibre, pensa, esbufega i diu; 'Demanar un sol títol és gairebé una crueltat. Mai no hi ha un sol títol. És com si et pregunten - estúpida pregunta- a qui t'estimes més, al pare o a la mare. Si escollir entre dos és impossible, imagineu-vos escollir-ne només un, d'entre els centenars o milers de llibres llegits'

El Joan ha exercit com a profesor de Llengua i Literatura castellana en diversos centres d'Igualada. No és estrany doncs, que li sigui difícil l'elecció.

Jo sóc molt de Machado, segurament per deformació professional, i també de García Lorca, com a poetes els dos i també com a dramaturg el segon. I en el camp de la narrativa, la meva novel·là per excel·lència és 'Tiempo de silencio', de Luís Martín Santos. Ja està dit. Però si hem de posar el dit a la llaga, posem-li: Pablo Neruda, concretament amb 'Veinte poemas de amor y una canción desesperada'. I concretant més encara, la número 20, la darrera, 'Puedo escribir los versos más tristes esta noche'.

No ens sobta que la seva decisió sigui recomanar un llibre de poemes, i d'entre tants, escull Pablo Neruda, per què?

Tot té una explicació. Descobreixo Neruda l'any 1968, quan feia el curs Preuniversitari, el que després s'anomenarà COU i avui equivaldria al 2on. de Batxillerat. Un curs que a Igualada només es feia en un pis del carrer Nou, muntat pels quatre col·legis religiosos d'Igualada, amb un ambient d'allò més liberal i que segurament tots tenim molt idealitzat, tant per l'edat de disset o divuit anys no es tenen sempre-, com per les circumstàncies.

Les classes de Literatura Castellana rebudes fins aleshores de Literatura Catalana, res de res-, s'havien limitat a memoritzar autors i obres. Això, òbviament, no era Literatura, però jo no ho sabia encara. I a Preu varem tenir una professora nova, una professora absolutament responsable dels estudis que després cursaria i que em va ajudar a descobrir tot un món. Mai no li he pogut agrair, perquè no l'he vist mai més. Ara em sap greu. Però potser és millor així, ja que tot allò que idealitzes en un determinat moment de la vida, potser és millor deixar-ho en la plenitud de la idealització. És tractava de la Mare Lluïsa, una monja escolàpia, que si no recordo malament era aleshores la superiora de les Escolàpies d'gualada i la vantraslladar al cap de poc. Encara la veig: era una dona molt alta, esvelta, maquíssima, amb uns ulls blaus preciosos i unes mans i uns dits llargs que movia amb una expressivitat extraordinària. Tota ella desprenia una sensibilitat exquisida. M'hipnotitzava. Neruda, amb la seva veu, sonava com els àngels. Amb ella, i amb disset o divuit anys, descobria la poesia amorosa. Dedicar els cinc anys següents de la meva vida a estudiar Llengua i Literatura castellanes 'Filologia Catalana encara no existia- era el mínim que podia fer. Ho vaig fer. I li dec. A ella, a la Mare Lluïsa, i a Neruda.'

La poesia és un gènere literari molt personal, malgrat això, us deixem sobre la taula la recomanació de Joan Valls Piqué.

Núria Olivé