Els llibres són essers vius. I com a tals busquen la companyia d’altres essers vius: els seus lectors ideals per fer companyia i fer-se companyia. Són diversos els camins que utilitzen per trobar el seu company: comprats un dia qualsevol a la llibreria habitual, trobats en un parc o a una estació de metro, al calaix del avi, com a préstec d’un amic que no tornarà, com un regal d’una persona estimada... Com un regal...

Hi ha llibres nascuts per a esser regalats a persones estimades. I Només ens queda l’amor de l’escriptor gallec Agutín Fernández Paz (català: ed. Bromera / castellà: ed. Anaya) és un d’aquests llibres.

A mi aquest llibre em va arribar no com un regal, si no com una recomanació que em va fer una amiga llibretera. “L’has de llegir.” I ho vaig fer. Quasi sempre un s’ha de refiar del criteri d’un llibreter. I què vaig trobar?

Doncs una col·lecció de deu contes que parlen d’amor. I de llibres. I d’amor als llibres, al objecte i a la paraula impresa, als poemes que canvien una vida, als records de nits d’estiu i de berbena, a les col·leccions que només per un mateix tenen tot el sentit, al amor callat i subtil més enllà de la mort.

Diana, Sara, Pablo, Laura, Adrián és mouen per les pàgines del llibre buscant. Tots s’enamoren i tots senten la pèrdua de l’amor. Ja sigui aquell primer amor adolescent o un amor secret d’algun que deixa poemes perduts entre els llibres. Històries petites, quotidianes, mínimes, de cada dia. Sense dramatismes ni excessos sentimentals. Petites miniatures de personatges acompanyades per les meravelloses il·lustracions de Pablo Auladell que donen un contrapunt als contes donant-los més matisos i lectures.

Només ens queda l’amor és una joia que pot quedar ofegada per la muntanya de novetats i que ens convidar a estimar encara que faci mal, a llegir per que ens fa millor persones i a compartir el que ens agrada amb el món per que és l’única forma de que aquesta vida tingui una mica de sentit.

“... volví a encontrarme con uno de esos libros que me alborotan el corazón y me devuelven las alegrías de vivir. Al acabarlo me asaltó otra vez el deseo que siento siempre en estos casos: telefonear a los amigos, salir a gritar en medio de la calle, proclamarlo a todo el mundo. Decirle a la gente que no puede seguir viviendo sin leer un libro así, hay demasiada belleza en él para ignorarlo.” (fragment del conte “Un río de palabras” del llibre Només ens queda l’amor)

Música per una lectura: Elliot Smith aporta la ajustada dosi de melancolia.