Fa més d’un any que va arribar als meus ulls el títol “ L'error de Descartes” del científic Antonio Damàsio. Immediatament el vaig comprar en la versió de butxaca de l’ Editorial Critica: Drakontos Bolsillo. Qui gosava qüestionar a un dels nostres filòsofs més venerats?. Qui volia desfer el “cogito ergo sum”, el “je pense done je suís”, el “penso per tant existeixo”... La curiositat m’enverinà.

Antonio Damasio, junt amb altres investigadors, entre ells la seva dona, argumenten sobre la base d’experiments científics que pensar no és igual a ser sinó que primer és el ser i després és el pensar. El cervell i el cos formen un organisme indisociable integrat per circuits reguladors bioquímics neurals que és relacionen amb l’ambient com un tot, i l’activitat mental sorgeix d’aquesta interacció.

Els dos casos exposats, Phineas Cage i Elliot, perfectament documentats per l’autor, ens endinsen en la comprensió del coneixement. Com es formen les imatges que percebem, com funciona la memòria, distingir entre emoció i sentiment, i en definitiva proporcionar coneixements sobre el funcionament del cervell humà, aquest és l’ objectiu de Damasio.

Fins ara el món de les emocions (dels sentiments en general) és el món d’allò irracional i per tant, com no pot ser d’altra manera, enemic de la racionalitat. Per això, sempre que hem pogut, hem separat les emocions de la raó per tal que aquesta pugui ser imparcial i mantenir-se lliure d’obstacles. Damasio destaca la importància de les emocions, no només en la vida humana sinó també en el coneixement (racional i científic).

El llibre és una reivindicació de les emocions en el correcte procés de coneixement. Val la pena detenir-se en una de les seves millors aportacions, el concepte de “marcador somàtic” i les abundants digressions del text que l’enriqueixen. Sens dubte requereix més d’una lectura, per digerir-lo en la seva totalitat.

Per a fer boca un fragment que convida a reflexionar (pàgina 61-62) . La distinción entre enfermedades “del cerebro” y “de la mentè”, entre problemas “neurológicos” y problemas “psicológicos" o “psiquiátricos”, es una desafortunada herència cultural que impregna nuestra sociedad y nuestra disciplina. Refleja una ignorància bàsica de la relación entre cerebro y mentè. Las enfermedades del cerebro se consideran como tragedias infligidas a personas a las que no se puede culpar por su condición, mientras que las enfermedades mentales, especialmente las que afectan a la conducta y a la emoción, se ven como inconveniencias sociales de las que los sufren tienen que responder en gran medida. Los individuos tienen culpa de sus fallos de caràcter, su modulación emocional defectuosa, etcètera; se supone que el principal problema es la falta de voluntad.