Judit Guàrdia i Torrents és d’Igualada tot i que no hi treballa. Fa de mestra en una escola concertada de Sant Cugat del Vallès, on ensenya Llengua i literatura catalana i Llatí a Batxillerat –va estudiar Filologia clàssica, especialitat Llatí, a la UB-. Té quatre fills als quals també agrada llegir.

Si haig de ser sincera, no tinc un punt de llibre, en tinc uns quants; alguns als llibres que estic llegint –per vocació o per feina-, però d’altres als llibres de la capçalera. Molts d’aquests són els de la Sílvia Soler perquè els pots agafar i obrir per qualsevol punt, i te’n vas a dormir més reconciliada amb tot plegat. Per què més m’agrada la seva literatura, tota? Perquè està plena de vida, de tots els 'gustos' de la vida: amor, amistat, família, dolor, malaltia, alegria, color, humor,...

Seria molt fàcil recomanar qualsevol dels seus llibres més comercials, o els que han estat premiats, però no. M’he decidit –i no ha estat fàcil- per un de fa més temps: 'El son dels volcans'.

'Penso si és el moment apropiat perquè finalment tu i jo parlem i puguem dir en veu alta tots els pensaments que hem callat els últims mesos. Han passat tantes coses i n’hem parlat tan poc! La distància, el pudor, el famós caràcter Rabert ens ho han impedit. Ara mateix, m’ho està impedint. Les paraules se m’aturen quan estan a punt de ser pronunciades; [...]

He vençut la batalla interior i he dit:

No et sembla que podríem parlar, tu i jo?

Has tardat uns segons a moure negativament el cap. Has mirat el teu fill, adormit encara, i has dit el somriure al fons de les ninetes:

No voldria despertar-lo.

No pateixis he fet jo, tenen el son molt fort, els nens.

Has tornat a brandar el cap, ara ja amb el somriure als llavis:

Em referia al Croscat'.

Igual com aquesta novel·la té tots els temes de les obres de la Sílvia Soler, aquest fragment té tots els elements del llibre: Els protagonistes, els dos germans Rabert, la Joana i el Pau, viuen uns mesos que els canvien la vida. És des d’aquest moment que, a través d’allò que ells pensen que podrien dir al seu germà o germana, anem coneixent la família Rabert, els cosins, els oncles i els pares. Recorden el passat i viuen el present en tots els seus “colors”, perquè els colors per als dos germans, que són artistes, tenen molta importància. El lloc comú i de reunió de tota la família és can Rabert, una masia de la Garrotxa, i els seus volcans i voltants.

Quan el llegeixo m’agrada pensar que aquests els dos protagonistes són la mateixa Sílvia i el seu germà Toni; i amb aquest aspecte me’ls imagino.