"LA TEMPESTAD"

Juan Manuel de Prada (Baracaldo, 1970)

Premi Planeta 1997

"Es difícil y obsceno soslayar la mirada de un hombre que se desangra hasta morir, pero más difícil aún es sostenerla e intentar zambullirse en el torbellino de pasiones confusas y secretos póstumos que se agolpa en sus retinas."

Si es pot tenir una frase de capçalera, jo tinc aquesta.

"La tempestad" és un llibre que des de la primera frase em va subjugar i que evoca tot el misteri subjacent que t'arrossega, com arrossega el protagonista: un jove i ingenu professor d'art que viatja a Venècia per acabar la seva tesi sobre un quadre de Giorgione en què fa anys que treballa.

Narrat en un llenguatge ric i poètic, de potents imatges: "...con toda la noche concentrada en su pubis.", parla de la fascinació que ens provoquen els móns més sòrdids amagats sota una màscara de carnaval. Partint d'un assassinat i ambientada en una Venècia més hipnòtica quan més decadent i decrèpita, ens parla d'una història sobre la veneració de l'amor sota una trama policíaca d'intriga. Com a nexe el debat sobre l'art, amb una intensa confrontació dialèctica com a punt culminant. Una novel.la sobre l'obssessió, l'adoració, l'endogàmia i la frivolitat d'un món on els falsaris de l'art troben empara en la societat de l'apariència.

Només un "però" a un abús de reiteracions que primer causen efecte però van perdent força i arriben a estorbar per previsibles. Al final, amb la traïció, qui gosarà jutjar si els fins justifiquen o no els mitjans?

De lectura fàcil, no és una novel.la plana d'argument únic.

Per disfrutar-la.