Com bé explica el poeta, 'Aquest és un llibre de poesia bilingüe. No es tracta de poemes en català traduïts al castellà, sinó que estan escrits gairebé alhora en les dues llengües'. La llavor d’un poema no entén d’idiomes, i així Joan Margarit hi ha pogut fer créixer dues plantes per presentar-nos-les en paral·lel.

El poeta deixa en les nostres mans decidir si les diferències entre aquests bessons són destacables. Des del meu punt de vista, trobo la versió catalana més tendra i càlida que la seva germana castellana. No sé si aquesta sensació és deguda a un ús més proper de la seva llengua materna per part del poeta o al fet que, sent la meva llengua materna el castellà, la meva llengua d’amor sigui el català.

Sigui com sigui, trobar-se amb Margarit a l’Estació de França és alegrar-se d’haver sentit aquestes tristeses que són la vida (Fóra una llàstima no haver sentit / refredar-se les llàgrimes al rostre); és abraçar l’altre sentint que ell és tu mateix (No hi ha cap ciutat lletja, / cap home ni cap dona / tan miserables que no puguen ser / tu i jo en aquesta historia d’amor); és gaudir amb la generositat dels mots que ens regala per embolicar sentiments impossibles d'expressar, records més o menys llunyans que encara hem d’arxivar (El passat ens espera al demà: / va sempre més de pressa que nosaltres)... És entrar en una estació on cadascú té el seu propi destí, encara que tothom viatgi en el mateix tren