Es pot trobar un racó de felicitat i gaudi en una novel·la publicada per episodis entre el 1882 i el 1883? La resposta és: sí, es pot trobar un referent per a l’actualitat en una novel·la que un jove escocès errant i imaginatiu va escriure fa més d’un segle. Quina paradoxa, no?

Què fa que una novel·la sigui gran i perpètua? Ho sap algú? Es tracta del gran misteri de la literatura que només uns pocs escriptors ―vés a saber si casualment o de manera expressa― han resolt.

L’illa del tresor és una novel·la gran. És una novel·la rodona amb personatges rodons. Jo l’he redescobert als quaranta-quatre anys i he xalat d’allò més. Poques novel·les es publiquen actualment que tinguin la finor i perfecció de prosa que molts clàssics ens ofereixen. Més enllà de la història que ―si només hem sentit de referències o seguit en versions simplificades― val la pena de ser llegida en tota la seva extensió, ens trobem la vintena de personatges interaccionant sota un estil i-m-p-e-c-a-b-l-e. No és evident trobar tal aplom en novel·les actuals més passavolants; convidaria qui fos a trobar un mot que li faltés o li sobrés a la narració... Proveu-ho.

Els records del jove Jim Hawkins, grumet gairebé per accident, són escrits en primera persona; una dificultat literària que no passa desapercebuda, especialment a l’hora de tramar una novel·la d’aventures que juga alhora amb intrigues, emocions, perills, acció i exotisme. L’altre protagonista és el conegut John Silver “el Llarg”, un personatge amb una sola cama, però d’una ambivalència molt superior a la que algunes versions històriques abreujades ens han fet veure. Així, l’aprenentatge d’en Jim Hawkins acaba essent un camí de construcció de la moral ortodoxa però també, inevitablement, de pèrdua de la innocència puix que, com el mateix Silver li ve a dir al jove, no es pot anar a l’era i evitar la pols.

Una obra recomanable plena de dualitats per descobrir; dualitats, això sí, molt més subtils que la de la història que el mateix Stevenson escriuria tres anys més tard saltant virtualment d’un tal Dr. Jekill a un qual Mr. Hide. Però aquesta és una altra història i mereix ser explicada en una altra ocasió.