Escoltava Eduard Márquez en un programa televisiu on es parla de llibres i allà apuntava una de les diferències entre veure una pel·lícula i llegir un llibre. Mentre en una pel·lícula l'espectador veu i coneix la història sencera en l'estona que transcorre el film, en canvi, això és poc habitual que passi quan llegeixes un llibre, ja que completar el relat requereix una suma d'estones sovint interrompudes per hores (o dies), pauses que de ben segur atenuen l'efecte de la història en qui la llegeix.

Reserveu-vos una tarda per L'últim dia abans de demà, llegiu-ne la primera plana i ja no voldreu tancar el llibre fins haver conegut tota la història. Márquez va desgranant-la amb una suma d'escenes que fan viatjar el lector endavant i endarrere en el temps al costat del narrador i les persones que l'acompanyen. El relat es construeix amb un desordre aparent que mai confon, ans al contrari en reforça el seu dinamisme. D'altra banda, un dinamisme que té molt a veure amb la manera com relata les escenes, extractes de situacions concretes, sense palla, alliberades de qualsevol descripció redundant.

En aquest sentit, és el llenguatge de Márquez, encabit en aquesta estructura original i lleugera, el gran atractiu de la novel·la. Un llenguatge precís i poètic, escollint la paraula adequada per crear escenes carregades d'emocions. La llengua al servei d'una història que et segresta des del primer moment i que parla de l'atzar i de com tot pot canviar de sobte, sense avís previ, per sempre.

Nota: aquest és un llibre que, a més del parentiu cinematogràfic que m'agrada veure-li, té una banda sonora que val la pena escoltar.