Teatre de l’absurd, abstracte o de denúncia. Amb l’etiqueta de l’absurditat, Pedrolo esquivava la censura del periode franquista del país. Un tipus hàbil.

Tot i així, Homes i no, escrita el 1957 esdevé intemporal.

-Som capaços de mirar als ulls el nostre guardià? Ens infon por, ens pot deformar la nostra realitat, en la lluita de paraules sempre va per davant. Ens vol cansar, ho sentim, ho notem, volem lluitar-hi, però (pausa) finalment... ens... cansa... (dorm)

(plors de nen)

-No estem sols. Hi ha algú més, una segona generació. Més combativa, més alerta, més madura. NO, no em fa por.

Fins a una tercera generació. Amb aquesta obra dramàtica, Manuel de Pedrolo em va tenir enganxat a una trama que podem extrapolar on més ens convingui, a la recerca de la llibertat col.lectiva que esdevé, per exigències del guió, a la recerca desesperada de la llibertat individual.

Els personatges viuen abocats a un món interior, presoners del dia a dia, vagament recorden els seus orígens i volen esbrinar el seu futur, incert.

Qui no hagi tastat el teatre de Pedrolo pot apropar-s’hi de mà d’aquesta obra, molt recomanable. Llàstima que deixés d’escriure teatre pels pocs lectors i públic que tenia.

(fosc)