Es tracta del llibre que més m’ha impressionat en la meva vida de lectora. Una amiga em va recomanar el títol, que per cert està exhaurit, i el vaig haver de buscar a la biblioteca. La mort íntima parla de com afronten la mort els malalts terminals i de com els podem ajudar en el patiment psicològic.

És un llibre autobiogràfic en el que Marie, l’autora, es proposa explicar les seves vivències com a infermera que atén malalts en una unitat de malalts pal•liatius a França. Parla de la seva experiència i la relata amb dolçor, amb sentiment alhora que professionalitat. Relata la història de diverses persones malaltes, crec que trenta-quatre en aquesta situació, amb diferents entorns familiars i personals. En cap moment dóna consells sobre cap situació. És un relat que desprèn humanitat per totes bandes.

A mi personalment em va obrir molt els ulls, i em va permetre afrontar situacions personals d’una manera diferent i més enriquidora.

El pròleg, de l’expresident francès François Mitterrand, diu entre altres coses: "El llibre es proposa explorar un miracle. Quan la mort està pròxima, quan regna la tristesa i el patiment, encara es possible trobar vida, encara pot haver alegria, sentiments i canvis de l’ànima d’una profunditat i d’una intensitat tal, que no s’havien viscut abans".

L’autora, que ha descobert el privilegi en el seu tracte amb malalts terminals, confessa que la seva vida ha estat transformada per aquesta experiència. Ha après que "el temps que va davant de la mort pot ser també el d’ una realització personal. Es un temps que pot estar ple de vivències ". Mostra que de fet, "també en el moment que ja no hi ha solució podem estimar i sentir-nos estimats, i molts malalts, en el moment de deixar aquest mon, ens han donat aquest missatge: no deixeu passar de llarg la vida, no deixeu passar de llarg l’amor".

Són històries colpidores, però el recomano en qualsevol moment de la vida.