Encara que us pugui semblar estrany, després de molt de temps investigant i documentant-me a fons sobre aquest tema. Després d’haver navegat per internet visitant blocs i fòrums de caire científic, i també no tant. Després de llegir molt sobre el tema (ja des de petit, on a casa hi havia un llibre que es deia 'el fin del mundo está muy cerca' que, com podeu comprovar, he plagiat en el meu títol) i havent preguntant de manera directa a especialistes de primer nivell. Ja finalment —i després de molts càlculs— he pogut precisar amb prou exactitud el moment en què aquest fet es produirà. Perdoneu ja de bell antuvi si l’afirmació us sorprèn, molesta i fins i tot preocupa, però puc afirmar, sense por a equivocar-me, que la fi del món serà al voltant de l’any 2050 (any més, any menys).

Estic convençut que no em creieu i si teníeu alguna intenció de fer-ho us preguntareu com he arribat a aquesta conclusió. Deixeu-me dir, abans de respondre, que la pregunta té una mala resposta i que aquesta agradarà a uns (o unes) i a d’altres menys. Preparats? He calculat que, fent cas a les estadístiques, serà l’any aproximat que jo em moriré, ergo, el món s’haurà acabat, al menys per a mi. Us ho havia dit per endavant; la resposta és emprenyadora, perquè ara segur que ja esteu fent números i buscant amb la màxima exactitud si els vostres càlculs coincideixen amb els meus o són més optimistes o pessimistes, segons el cas.

Si encara no m’heu engegat a la merda i voleu seguir llegint, encara que no us ho sembli, us donaré una bona notícia, que equilibra una afirmació tan poc alentidora. Bé, diverses, però de moment una: Això no és bo, ni és dolent. No cal optimitzar-ho o 'pessimitzar-ho'. Senzillament és. I en aquests temps d’incertesa (d’enganys, mentides i ficcions) i de prediccions apocalíptiques que no s’arriben a concretar amb exactitud i que m’han portat a compartir aquesta meva reflexió, amb voluntat d’oferir concreció, és no una bona notícia, no. És una gran notícia!

Això ja ho tenim. Ara bé: Ens queda molt? Ens queda poc? Faré unes altres preguntes més complexes. Vivim molts anys? En vivim pocs? N’hi ha per a tots els gustos, però jo em mullo i dic que vivim poc, molt poc. Què collons! En termes estrictament estadístics, senzillament ni existim. Us he dit que havia treballat bé el tema i aquí en teniu una dada científica: Si ens posem d’acord en què tot va començar en el ja conegut 'Big Bang', aquest fet va tenir lloc (just aquest 2010 ho han aproximat així) ara fa entre entre 13.3 i 13.9 milions d’anys. El que significa que la meva existència representa una fracció de 0,000006 anys (números rodons). És a dir, que estadísticament, no sóc, no existeixo. És clar, oi?

A partir d’aquí, ja ens podem relaxar i entrar en la part important de la qüestió. En relació a aquesta xifra astronòmica (mai millor dit) 85 anys, són molts? Són pocs? I si es viuen menys anys? I si se’n viuen més? La meva posició és molt clara. Jo em sento un afortunat absolut i aquesta meva fortuna m’ha ajudat a entendre que cal ser molt respectuós amb aquest fet. Mentre escric, penso en els meus companys i companyes que ja no hi són i alguns d’ells i d’elles no han tingut la sort d’arribar fins a avui —i a mi m’hagués agradat molt— encara que fos perquè poguéssim compartir aquest escrit de dubtós interès. Jo hi penso molt sovint. He arribat a tenir 45 anys —sense fer res especialment per merèixer-ho— i aquest fet m’ha permès viure moltes coses, tenir moltes experiències. Fa uns 7 o 8 anys em va arribar a la mà un escrit de Borges que comença així: 'Si pudiera vivir nuevamente mi vida...' (que trobaràs fàcilment per internet) i que a mi me la va canviar. Des d’aleshores i com que per molts estudis que un faci no pot precisar quan serà, amb exactitud, la fi del seu món, el que sí que podem fer és una cosa: Valorar el temps que ens queda, viure més intensament i fer bona la dita que diu que 'no és important el temps que ens queda, si no com vivim el temps que ens queda'. Intentar fer bé les coses i fer sentir bé als que estan al nostre costat. I també adonar-nos que el nostre gran tresor no són els diners i no, tampoc el temps, si no la possibilitat de, amb aquest temps que hem anat tenint gràcies a l’atzar (com, si no?), anar agafant consciència de quin és el nostre punt d’equilibri, de benestar, per poder anar sobrevivint entre alegries i tristeses, èxits i fracassos... Ampolles que estan mig plenes i mig buides, a la vegada. Simultàniament.

La Sílvia s’emprenya quan ho dic i també els meus amics quan m’ho han sentit dir alguna vegada. Havent arribat fins aquí, em podria morir avui mateix. Ep! No estic dient que em vulgui morir i no especialment per a mi mateix, si no per les persones que estimo i m’estimen, ja que no els vull fer aquesta putada emocional. Però, pel que a mi fa, estic preparat. I què faig?. Abans de res, creure en Déu. A partir d’aquí, adonar-me’n que, com exposava, he viscut molt. De que, com diu la dansa de la mort de Verges, 'Lo temps es breu'. Lluitar per aconseguir l’equilibri que comentava abans i fer tot el que penso que haig de fer pels demés i per a mi mateix i, si puc fer-ho avui, doncs millor que demà. No fos cas que vingui aquella senyora vestida de negre amb la seva dalla i em digui: -Pep, anem? i li hagi de suplicar: -No per favor, avui no, que em queden coses per fer. Vine demà...

Recordo que, quan era petit, anava a una botiga que es deia 'Cala Senyora Maria' (els de Can Colapi saben on vull dir) on hi havia un cartell que posava en castellà, per l’època: 'Hoy no se fia, mañana si'. Jo que no arrossegava ni un duro (ara amb la crisi, tampoc), sempre entrava pensant avui serà el gran dia i em podré menjar, de gorra, una coca d’anís d’aquelles que tenia a sobre del mostrador. Però mai va passar. I es va morir la senyora Maria i amb ella es va emportar la botiga i aquell cartell tan prometedor... A vegades penso que al menjador de casa hi tenim un cartell que hi posa 'Avui no sóc feliç, però demà sí'.