La vida ja l’havia portat bastant enllà en el camí de les passes irrecuperables. Aquesta s’havia convertit en un espai convuls on hi malvivien les incerteses del gran món amb les seves pròpies incerteses i seguir caminant amb el dubte, portava inexorablement a l’elecció del destí equivocat. S’havia assegut quasi cansat, quasi vençut, mirant l’horitzó amb la pluja passejant pels seus ulls, quan es va creuar amb uns altres que l’observaven.

Sense preguntar-ho, aquells ulls li van explicar que pertanyien a un jove guerrer d’un país que volia ser lliure. Eren uns ulls amb la densitat d’un trabuc de ferro. Portava a la pell tatuatges de guerra i el seu torç, el seu braç i el seu puny, estaven marcats amb els cops del cisell que els havia esculpit. Era un líder i parlava com un líder. Els seus companys i companyes eren també guerrers, li deia. Els admirava i l’admiraven. Hi confiava i hi confiaven. Li va parlar d’esforç i de fites. De sacrifici. Del plaer de servir als demés. Amb les seves paraules va entendre que no hi ha victòria sense implicació, sense constància. Que la seva arma era la convicció ferma que els més grans resultats arriben sempre amb el treball conjunt. On no hi caben les individualitats. On la ferida a la cama de l’altra fa més mal que les pròpies ferides. On la mel de l’èxit és més dolça, per que és compartida.

Amb el que li explicava li confirmava que en temps de canvis i de revoltes aquella era l’actitud. Per seguir lluitant pel somni d’un país lliure i la construcció d’un món millor.

La pluja havia parat i el cel s’havia trencat com un vidre. Sense la remor de l’aigua es podia sentir de lluny una cançó* rascada en un vell tocadiscs que deia:

Vull dormir sota cels de pau

al llit de la noia que estimo

amb un país lliure davant dels meus ulls

i aquests romàntics somnis dins del cap.

Vàrem fer una promesa

i juràrem que sempre ho recordaríem

sense retirada,

sense rendició.

Germans de sang en una nit de tempesta

amb un jurament per defensar

sense retirada,

sense rendició.

Es seguien mirant de fit a fit i sense poder-ho evitar, va tornar a ploure. Abans de deixar-se aquell dia, van tirar les seves mans enrere i les van fer xocar amb força. Amb un gest es deien que, d’alguna manera, ja no es separarien. Quan el guerrer va haver marxat, ell es va aixecar i es va posar a caminar primer i desprès a córrer. Sense retirada, sense rendició.

*No surrender. Bruce Springsteen