Quan va obrir els ulls, es va veure a si mateix assegut en el vagó d’un tren. El paisatge corria ràpid per davant de les seves ninetes. Acostant-t’hi les dues mans tancades en forma de puny, se’ls va fregar. Tenia a la boca el regust amarg que hi deixa un son inquiet.

El despertar va ser tan lent com angoixant. No entenia què hi feia pujat, encara, en aquell tren. Va mirar per la finestra però no reconeixia el paisatge.

Poc a poc es va anar adonant que les estacions a les quals volia arribar havien ja quedat enrere i anava, ara, cap a un destí incert.

Estava viatjant en el tren de la seva vida.

Un tren al qual havia pujat quan devia tenir 17 o 18 anys. En aquell moment li va tocar decidir el que volia ser de gran i va marcar aquella estació en el seu viatge. Va lluitar a fons per aconseguir-ho.

També va decidir que volia conèixer una persona per compartir la seva vida amb ella i formar una família. Aquesta va ser la segona estació de destí. També ho va donar tot per a ells.

Quan arribés a aquelles dues estacions trobaria la suposada felicitat, va imaginar. Però aquelles estacions feia temps que havien passat i no havia baixat del tren i ara aquest seguia avançant cada vegada més ràpid cap un futur que, aquesta vegada, no es veia capaç d’imaginar.

S’adonava que el paisatge havia canviat massa i que la manera de plantejar-se les coses a llarg plaç, havia deixat de tenir sentit. De sobte es va sentir cansat, molt cansat, i va tornar a tancar els ulls. Es va adormir amb la il·lusió que, quan es tornés a despertar, allò hauria estat un malson.

Novament es va veure a si mateix, dormint. Sabia que es despertaria de nou i que, malauradament, no hauria estat cap somni i que la realitat es convertiria en un malson. Quan obrís de nou els ulls hauria d’entendre que el seu viatge -aquell que ell havia imaginat tan còmode- havia arribat al seu fi. Calia baixar del tren i buscar nous destins, més propers en el temps. Baixar i tornar a pujar a d’altres trens més sovint, les vegades que fes falta. I aprofitar per anar alleugerint l’equipatge d’objectes inútils i de prejudicis conservadors.

Hauria aprés que, en aquell nou món, mai més res seria per sempre.