El títol d’aquest escrit, que sembla més el d’una cançó dels Amics de les Arts, vol explicar la breu història d’un home que veig cada dia, assegut en una taula d’un bar prop del despatx. Té aquella edat indefinida entre els 50 i 60 anys. No sé si és casat, solter, separat o vidu, ni segurament té massa importància. M’inclino a pensar que el problema és que, si es queda a casa, les parets li cauen a sobre. I va al bar aviat al matí i s’asseu a aquell racó. Es deixa fer companyia per un cafè en llet que allarga fins que acaba de llegir un diari esportiu. Mira la tele fins l’hora de dinar que marxa, perquè al migdia tanquen el bar. A la tarda, quan obren de nou, pren un tallat que enllaça amb una cervesa i amb una altra, mirant la tele. O parlant o discutint amb d’altres habituals del bar, com ell. Si està de sort al vespre fan la “Champions” i així allarga fins a l’hora que les parets de casa, per collons, ja s’han d’aguantar dretes.

És un dels 900.000 aturats del nostre país. Una de les 900.000 persones que molts dels nostres polítics es llencen els uns contra els altres per justificar el que uns i altres haurien d’haver fet per a ells i no han fet.

Divendres passat vam assistir al Parlament de Catalunya, en nom de disseny=igualada i convidats per la diputada igualadina Alba Vergés, a la jornada de treball sobre Llei de suport a l’emprenedoria i al treball autònom impulsada per Esquerra. Com es va comentar en les diferents ponències, es probable que aquesta proposta de Llei hagués hagut d’arribar abans, però en les circumstàncies en les que ens trobem, qualsevol iniciativa arribi quan arribi, és ben rebuda. En la presentació de la llei, Oriol Amorós, com a portaveu de la comissió que l’ha desenvolupada, va donar una de les claus de present i de futur, que també han plantejat molts economistes: “La crisi és sistèmica. Cal renovar el teixit productiu. Sortirem de la crisi treballant en coses diferents”. Com també un missatge clar adreçat als estudiants: “Tot estudiant s’ha de preguntar en algun moment: i si el meu lloc de treball el creo jo?”

La invitació que ens va fer l’Alba venia arrel del projecte “Si no tinc feina, me la invento” que des de disseny=igualada (dissenyigualada.org) vam endegar l’any passat i que busca alternatives per a persones en situació d’atur, més enllà del seu currículum i la seva experiència laboral, explorant les habilitats personals. Que tots les tenim. Gràcies al bon resultat de la primera edició en repetirem l’experiència ben aviat, treballant junts iniciativa social i administracions públiques. Com va dir també l’Albert Colomer, director de la FPPAC, en una de les taules rodones: “Ja no hi haurà empreses que ens contractin. La feina ens l’haurem de buscar nosaltres.”

Tinc la il·lusió que, d’aquí a poc temps, mentre l’home que seu a la taula de vora la finestra regiri entre els anuncis de feina del diari, se’n trobi un d’aquesta iniciativa i pugui començar un nou camí cap a un futur millor. I jo no el hi vegi mai més allà assegut...