IGDecidim?

7:45 - Estic encara al despatx parlant amb el Sergi. Estic il·lusionat amb ell. És jove i el veig amb ganes i això també m’anima. Ho deixem. Ell també hi anirà.

7:50 - Acabo una cosa que haig d’enviar i surto pitant. Com deia el Serrat, “avui pot ser un gran dia”

8:10 - Merda! La feina se’m complica. En un correu em demanen més coses. grrr!!! Just avui... Faré tard!

8:30 - Per fi he pogut sortir. Mentre camino em concentro. Em ve molt de gust anar a l’acte d’IGDecidim. Tinc molta il·lusió per la proposta.

8:32 - Camino pel carrer de Sant Pau i noto que les passes se m’acceleren. Cosa que no faig mai, quasi corro. Mentre penso: Serem molts? Serem pocs? Ho faran al Teatre? L’omplirem?

8:35 - Entro al vestíbul i pregunto. On ho feu? Em senyalen el Teatre. Han començat? (pregunta que sobrava) Hòstia! La porta barrada per una catenària. A baix no s’hi cap, puja millor a dalt, em diuen. Anem bé! Escric ràpid l’adhesió. M’engresco. Pujo les escales en quatre bots.

8:36 - Entro a la sala. Miro. Em situo. Em quedo dret. Em noto les pulsacions accelerades. No. No vull seure. Estic bé així. Alerta. A punt.

8:37 - Miro l’escenari. Parla en Pep Cruanyes. Miro més i veig una tauleta i quatre butaques i penso. O ha fallat algú o no arribo tan tard. Només hi havia un silló ocupat per en Francesc Ricart. Escolto i noto que les pulsacions em van baixant... em van baixant... Ha estat fluixet, penso per mi.

(A partir d’aquí les hores ja són aproximades)

9:00 - Puja en Matthew Tree. Una lleugera pujada de pulsacions. El discurs és més dinàmic, més entretingut, més simpàtic. Riem. Poca cosa més...

9:30 - És el torn d’en Carles Mora, l’alcalde d’Arenys de Munt. Il.lusió inicial. Aplaudiment de reconeixement. A mida que el discurs s’allarga, però, començo a tenir dubtes. El trobo tou, molt tou. Em recorda un sermó (i ja em perdonareu) d’un mossèn de poble. D’aquells “bonatxons”... Torno a dir, pq quedi clar. Màxim respecte i reconeixement pel “fet Arenys de Munt”. Però el que va passar a A. de M. no és, en cap cas, un estudi de mercat extrapolable a Catalunya. Un poble petit, la falange, el fet mediàtic... També discrepo del to que fa servir. Tot és molt bonic... Cinc persones d’A.de M.... Nosaltres... Poqueta cosa... Però mireu el que hem aconseguit... Ànims... Entre tots ho podem fer... Amb la democràcia... (Només faltaria!) Amb la força del vots... Millor que els tancs... I em començo a fotre de mala llet. Però que estem dient? Vots? Tancs? No fotem! I segueix “Si no ho fem per nosaltres fem-ho per la memòria dels nostres avis que varen patir la dictadura...” I aquí jo dic com també va dir ell “PROU!, PROU!” I estic a punt de dir-ho en veu alta, pero em tallo. (Per a mi P.R.O.U vol dir: Plataforma (no partit) repeteixo: Plataforma Revolucionària d’Objecció Unitària, però d'això ja en parlarem un altre dia) Per aquí no anem bé! Ja m’he cabrejat. Miro l’escenari i penso. No pot ser! On són el joves? On són els revolucionaris? On són el que diuen: N’estic fins els collons de tot plegat! “Mecagunlamarequehovaparir!”, “Mecagunlaputa!”. On són? Si a part del Matthew que, com jo, ja està granadet, són tres persones grans. (Respecte també per a les persones grans). Però si els adults hem fracassat! Que no ho veieu? Si ja hi erem tots qual “el gran mal” -parafrasejant la Lisbeth- va passar. Si. Podem aportar l'experiència, però en aquest món canviant, el que necessitem més és l'experimentació. I qui ho fa? Qui se la juga? Qui la caga i ho torna a intentar? Els més joves! On volem anar a parar, pobrets consevadorets de nosaltres.... On són els cubells amb cola blanca i els pasquins? On anirem quan sortim de l’Ateneu? Qui aixecara llambordes (perdó, l’asfalt) per mirar si a sota hi ha gespa encara. Jo? Nosaltres? Els que estem casats amb fills i amb un feina i una hipoteca que ens colla? Si anem vestits com per anar a missa (amb mossèn inclòs) No fotem! Si ja fem el que podem. Que ja hi érem tots, repeteixo!

“Que si som 1.200.000 ens farem nostres les institucions del país...”. I em ve a la memòria l’inclit Millet i els 40 patrons. I em foto de més mala llet. “Si jo ni hi anava” va dir el més hipòcrita de tots. I no passarà res. Ja dimitirem! I penso. Arribarem a les institucions i ens presentaran aquests poders fàctics; els lobbys, i el poder dels diners, La Caixa...

10.00 - Obren lleugerament els llums i veig que jo ja fa estona que tinc els ulls ben oberts. I ara miro el teatre. Hi ha una bona entrada? No collons! Som pocs! Però si a baix encara hi ha molt lloc... I miro i remiro i com que he arribat tard segurament ja havien passat llista. Però quina mandra! Si hi som tots. El que hi hem de ser. Els de que anem a tot arreu (o quasi) Els de sempre. Be, potser alguna absència significativa... Vaig restar els polítics, els periodistes, els promotors i els amics dels promotors i de la resta, quants érem? 100, 150... va no siguis cabró 200, 250 va!!!! “mecagonlaputa” 250???? Si a Igualada som 40.000 i a la conca 70.000!!!!!!!! Ja posats a fer números faig un càlcul mental de quina mitja d’edat fem a la sala i em surten uns 35 anys de promig. M’equivoco? I veig que el Jordi em dóna un cop a l’espatlla i se’n va i penso, hòstia! No es deu poder quedar... I intervé un... I intervé un altre... I decideixo marxar també. Jo em podia quedar.

10:40 - Surto fora i em trobo al Joan que puja les escales i l em pregunta que tal i li dic. Tou, Joan, molt tou. I li comento: I en Carles Mora? Si sembla un mossèn... I em diu el Joan: Es que estudia per mossèn!

10:45 - Me’n vull anar. No em vull quedar a l’acte tan nostrat del “jo també hi era”. A cua d’ull veig el Jordi. Uf! no ha marxat. Vull imaginar que, com jo, es deu haver cansat...

10:46 - Refaig el camí d’abans i torno a caminar de pressa. Estic emprenyat! Em sento malament. Ens ha dit en Carles Mora: Ho hem de fer pacíficament! I penso de nou. Només faltaria! Però això no vol dir que no siguem bel·ligerants! Que no lluitem! Si volem fer coses fa falta empenta, força, decisió. Fa falta que reivindiquem activament. Si, activisme, si! Gent que es mulli, que se la jugui. El que deia. Hem d’implicar-hi més al jovent. Ens hi juguem molt i necessitem més força social. I qui trempa i té ganes són ells i elles. Qui faran un mon millor seran elles i ells!

Endavant! Si endavant amb IGDecidim. Podeu comptar amb mi. Però impliquem a més gent. Anem a les escoles. Als instituts. Proposem, Expliquem, Impliquem. Mobilitzem a la gent jove i mobilitzarem la societat.

I també reflexionem. Mentre anem fent camí -esquirols- anem pensant si el que volem es arreglar aquest cotxe ja tan espatllat i vell com es el sistema i les seves institucions o proposem una alternativa nova de gestió social on realment puguem treballar lliurement i al marge de “patrons”, lobbys, estructures cares i deficitàries, sobresaturades i sospitadament corruptes i del poder del diner i dels seus lligams polítics. Però per començar a fer aquesta realitat hauríem d’haver estat més de 1000 i haver cridat tots com uns desesperats amb el puny en alt: Independència! Com a mínim! En majúscules. Com a un concepte global. Com a un nou model social. Pensem-hi! Actuem-hi!

10:50 - Arribo a casa i la Sílvia em pregunta: De qué anava la cosa? Com ha anat? I li explico. Encara estic alterat. I repassem. Em vaig calmant...

11:00 - M’assec al sofà. I vaig pensant en tot plegat. Miro l’octaveta que em van donar i diria que les frases tampoc son les que haurien d’haver estat. I junt amb l’octaveta un paper de suport econòmic per a la causa. I llegeixo l’entitat on cal fer l’ingrés. La Caixa! Somric...

00:30 - Ja faig zàping i tot comença a quedar lluny.

01.00 - Ja estic anestesiat. M’aixeco, entro a l'habitació de la Martona i li faig un petó (estarà somiant amb la independència?) Me’n vaig al llit a submergir-me una estona al palau dels corrents d’aire. Fins i tot avui em sembla que en Larsson es comença a repetir...

07:00 - Escric aquesta parrafada indecent. I em noto de nou de mala llet!