Me l’he trobat de sobte davant meu. Tot i que coincidim sovint avui m’ha sorprès. Com ha canviat amb el temps! -he pensat-. A vegades em passa. Vaig pel carrer i em trobo persones conegudes que fa temps que no he vist i de sobte m’adono en elles del pas del temps. Però d’ell no m’ho esperava. Hi ha qui diu que moltes vegades mirem, però no observem. No percebem. Segurament aquest n’és un cas. Dissimuladament he repassat les seves faccions. Es veien petites arrugues al voltant dels ulls. La pell havia deixat de tensar sota la barbeta i li havien aparegut taques a la cara que abans no hi eren. El cabell ja fa temps que li havia marxat... No havia perdut, però, un certa lluentor als ulls. Això m’ha alegrat.

(...)

Va tornar a passar molt temps, un temps indefinit. Em vaig voler imaginar que se n’hauria fet d’ell. Hi seria encara o potser ja no. Com seria? Què hauria fet o, potser encara més important, què hauria deixat de fer?

(...)

M’agrada llegir aquest poema d’en Roc Casagran. Voldria aprendre’n.

"Un dia serem vells i darem nous als nens,

i potser Benidorm ens semblarà millor,

qui sap si a mig matí farem cap a les obres,

tal vegada un gosset ens donarà l'afecte.

Uns quants dies més tard canviarem de barri,

i cultivarem malves als pisos de la caixa,

estirarem la pota, i anirem de viatge

de bracet amb la dama aquella de la dalla.

Després vindrà la pols que jeu sobre la pols,

també la desmemòria i l'oblit absolut,

no hi haurà cap poema que mai hagi existit,

solament un silenci cridant en el no-res.

¿Per què no aprofitem una mica la tarda

i sortim a fer el volt i em dius coses boniques

i ens partim una orxata i fem com els infants

que fan que encara es creuen que els reis no són els pares?"

(...)

Avui, quan m’he llevat, m’he mirat al mirall. Ja tinc 49 anys.