No seré jo qui posi en dubte els mèrits d’en Kilian Jornet i des d’aquí faig palesa la meva admiració i reconeixement per tot el que ha fet i el que ha aconseguit. És un puto crack. Ara bé. Jo que sóc dels que miro la televisió i el twitter simultàniament, no puc entendre aquesta obsessió per fer-nos nostres les cites de la persona que surt en un programa determinat. Per un costat perquè qualsevol tuitaire una mica espavilat sap que aquella emissió la està veient quasi tothom i, per l’altre, perquè pot semblar que, abans d’ell, no teníem cap altre referent. I el convertim en un Déu.

Vaig tenir la mateixa sensació quan el famós discurs d’en Pep Guardiola, el dia que li van donar la medalla al Parlament. La seves frases van ressonar cents de vegades a les xarxes socials i per aquest motiu semblava que fos també un nou profeta. Aquell que ens havia de guiar per camins que portessin a qualsevol lloc. Fins i tot molta gent el veia com a el futur president de Catalunya.

Potser és que ens falten ideòlegs? Potser aquells que més s’ho mereixerien per la intensitat del seu discurs, no tenen el seu espai en els programes de prime time ni a la premsa, moltes vegades massa superficial i oportunista? O potser és que els hem oblidat?

No vull tirar esquitxos de pintura negre en aquest meravellós somni rosa que estem pintant, però a vegades em fa una mica de por que molts estiguin repetint la paraula independència perquè algú no fa tant la va començar a dir, de la mateixa manera que poden repetir la frase dels diners del Kilian o la del llevar-se d’hora del Guardiola.

Estic convençut que el compromís que ens caldrà assumir per aconseguir-la, va més enllà del que som capaços d'expressar en 140 caràcters.