Ho sento Sr. Newton, però el seu descobriment de la teoria de la gravetat no m'agrada. Potser si pogués tirar el temps enrere li demanaria que, aquell calorós dia d'estiu no s'hagués assegut a l’ombra d’aquell pomer. Que no hagués buscat la millor postura per a la seva esquena, donant cops al tronc que, segurament, van acabar per fer caure la famosa poma. I quan aquesta va caure sobre el seu cap tan ben moblat, no hagués estat tan perspicaç i no hagués ordit la tan desastrosa (al meu entendre) teoria.

Per què?

Perquè amb la seva teoria i, sense saber-ho, va definir de cop que les coses tenien gravetat. Va pensar mai que hauria passat si en el nostre món no existís la gravetat de les coses? Potser la crisi no seria tan greu? Tampoc les situacions de les caixes d’estalvis? I les economies domèstiques? Si les coses no fossin greus, no seriem una mica més feliços? Sr. Newton, la vas “liar parda”...

Per què més?

Perquè per la força de la gravetat, caiem. I quina pitjor metàfora del perdedor que la seva caiguda per terra? I haver de reconèixer les nostres derrotes i haver de tornar-nos a aixecar, davant la mirada burleta dels guanyadors. I els futbolistes en les finals perdudes, escampats sobre la gespa, plorant? No li fa pena tot això, Sr. Newton? I els gimnastes, quan perden l’equilibri, no fan el ridícul? Només els gimnastes perden l’equilibri? Noooo... I els polítics quan perden l’equilibri? I l’església quan perd l’equilibri? I la justícia -la de les balances equilibrades- quan perd l’equilibri? Si, tots fan també el ridícul... De fet les persones som dubtes en equilibri i la caiguda és la metàfora de les nostres indecisions, les nostres debilitats, les nostres misèries.

Encara que, ben mirat, Sr. Newton, la seva teoria també té alguna cosa positiva. Gràcies a ella també cauen els règims més totalitaris, més despietats. Gràcies a ella, han caigut els més abominables dictadors, aquells que van fer que mai puguin caure de la nostra memòria en Salvador, en Víctor, l’Anna... També ha fet caure molts assassins, violadors, pederastes, maltractadors. Tots els més greus. La merda més merda. Els detritus d’aquesta societat que acaben caient, sempre, rendits als peus dels seus excessos. (Cauran també algun dia els ínclits Millet & Montull? Si, oi?)

D’aquesta manera el món es fa a ell mateix justícia i s’equilibra i és una mica menys greu. Inclòs a vegades sembla més transitable...

Collons Sr. Newton. Vist des d’aquest punt de vista encara pot ser que el comenci a admirar una mica més! Però ara, quan em caigui el pot de xampú a la dutxa, amb qui em cago?