Poc em podia pensar un calorós vespre de juliol d’ara fa just un any que faria un descobriment que ha esdevingut tant significatiu per a la meva vida. Sortíem de sopar amb la Sílvia i la Marta d’un bar de la Rambla d’Igualada que té el nom d’una ciutat alemanya, quan ens vam trobar amb un assaig de la colla castellera de la ciutat: els Moixiganguers. La Marta s’ho mirava amb ulls encuriosits quan -diria que va ser la Mireia- li va dir: ho vols provar?

Formant part dels Moixiganguers hem tingut l’oportunitat de viure un munt d’experiències, d’aprendre un altre bon grapat de coses i també de refermar uns valors que, a mi, als meus quaranta i alguns anys, m’han suposat una renovada visió de la societat en la qur visc; del meu país, de la meva ciutat i, sobretot de les relacions personals.

El país

En aquests temps de debats identitaris, formar part d’una colla castellera és una manera implicada de fer país. És participar d’una de les tradicions culturals més antigues i arrelades de Catalunya (se’n té constància des del segle XVIII) i alhora d’una de les manifestacions més singulars de la nostra personalitat com a poble. Acompleix també una tasca integradora de persones de diferents procedències i parles, amb el fil conductor de la nostra llengua nacional, que és el català.

La ciutat

Amb el temps m’he adonat que a Igualada, i pel fet de tenir una colla castellera, som uns privilegiats. Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, som 50 els que tenim colla castellera. Som 50 els que tenim a la nostra ciutat una activitat cultural que és Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Un total de 59 colles que voltem setmanalment per tot el país donant nom a les ciutats que representem, amb l’honor de fer-ho essent castellers. A vegades penso que aquest intercanvi podria ésser més ric en altres aspectes, però temps hi haurà...

També un altre valor que considero molt important: Una ciutat que té una colla castellera demostra que les seves persones tenim la voluntat de sumar-nos a d’altres per fer coses junts, fent equip. Que sabem fer-ho des de l’anonimat, sense cap aspiració de reconeixement individual per aconseguir, plegats, l’èxit col.lectiu. Aquests valors de cooperació i de treball anònim en grup, per sobre dels individualismes i personalismes, són els que faran que Igualada -i per extensió Catalunya- puguin anar endavant en aquests moments complicats. Valdria pels castellers, però també per a aquesta nova societat que entre tots estem intentant de reconstruir, una frase que va dir al seu dia Enzo Ferrari: 'Quan més gran és el repte, més dolça és la victòria'

Les persones

Voldria compartir aquí dos aprenentatges. Per un costat, de part dels meus companys i companyes que, amb la seva actitud, m’han ajudat a entendre el nivell compromís i constància necessaris per fer castells. Compromís i constància que cal aplicar a totes aquelles altres coses en les quals volem estar implicats en la nostra vida i que realment ens importen. ('Deathorglory'. Va per vosaltres.)

Per l’altra, un aprenentatge important que, en el meu cas, està lligat directament a la feina però que penso que es pot manifestar de moltes altres maneres: És la metàfora de la caiguda i la importància de tornar-se a aixecar, per tornar-ho a intentar. En el món casteller i en la mesura que les colles volem anar creixent i assolint nous reptes, la caiguda és el risc inherent en una activitat que es mou en el límit de la resistència i l’equilibri. Aprenem que la caiguda és dura però alhora ens obliga -malgrat els cops i les decepcions- a fer l’esforç de tornar-nos a aixecar i a ser, segurament gràcies a la mateixa caiguda, una mica millors. (Veure video adjunt)

Quan tornàvem cap casa, la Marta em va preguntar: Papa, perquè no anem un dia a fer castells?