En Paco havia vingut de fora. A l’arribar, s’havia buscat la vida i havia trobat feina en una empresa del sector de l’automoció. En el temps que li sobrava, s’havia dedicat a aprendre català, a treure’s el graduat escolar -ja que no havia pogut fer-ho en el seu moment- mentre, alhora, anava fent cursos d’especialització de la seva professió. Jo el vaig conèixer a l’escola de la Marta.

A part de suposar-me un gran exemple, l’explicació del perquè ho feia encara em va quedar més gravada: si tot va bé, encara em queden 20 anys útils de vida laboral, em va dir. Jo vaig fer els meus càlculs i no estava massa lluny dels seus. 20 anys, vaig pensar. És molt de temps...

Què vaig entendre? Que el que hem après i el que sabem fer ara, segurament no ens serveixi en el futur.I menys amb tanta projecció en el temps i quan la data d’un possible final laboral sembla que es va allargant.

I això què vol dir? Que no podem baixar del tren. Que cal estar al dia. Que cal reciclar-nos contínuament. Que cal adaptar-nos a la revolució tecnològica. Que no val dir: jo passo de les xarxes socials. Avui sí, d’acord, però demà? Que com més aviat comencem, més aviat n’aprendrem i més preparats estarem pels nous canvis. Això sí. Tot plegat no és fàcil i cal compromís, esforç, disciplina... i temps!

Per què m’ha retornat ara aquesta reflexió? Perquè m’he adonat que un dels problemes que ha portat la nostra societat on es troba ara, és el desajustament entre el temps del sistema i el temps de les nostres necessitats com a persones.

On està aquest desajustament?

Hem viscut una societat 'curterminista'. Hem viscut en la immediatesa, en els resultats ràpids. Si em permeteu la comparació, hem viscut la vida al sprint, buscant les medalles cada 100 metres. I potser després de cada cursa ens hem adonat que no hi havia el premi esperat. Quan havíem trobat la resposta, ja ens havien canviat la pregunta. I havíem sortit de nou corrent com uns desesperats...

L’estructura de societat que ens ha servir de model fins ara, ha necessitat aconseguir resultats en el curt termini. Política i diner, amb la connivència d’alguns mitjans d’informació (?), s’hi han trobat força còmodes i ens han arrossegat. I ens hem deixat arrossegar.

Cal evolucionar cap una societat que pensi a mig i llarg termini. Cal aprendre a viure la vida com una cursa de fons. I cal fer-ho amb la mentalitat del corredor de maratons. Jo no puc parlar per experiència pròpia però, pel que m’han explicat molts amics, les curses de llarga distància es corren per un mateix i cadascú amb els seus propis reptes i objectius. Els resultats vénen com a fruit del treball, de l’entrenament, de la capacitat de sacrifici, de les renúncies... De la paciència. D’afrontar les curses amb determinació i de superar els mals moments quan aquests arribin. De passar el famós 'mur' del que tant parlen els maratonians.

Treballem per desplaçar una mica el que ha estat, fins ara, aquest eix central de la nostra societat. Si aconseguim una menor influència de la política, una menor influència del diner i reduïm l’efecte de la informació tendenciosa, segurament ens haurem d’implicar més a nivell personal però, a canvi, recuperarem el nostre tempo. Un tempo més proper a les nostres necessitats reals -no imposades- com a persones. Viurem menys estressats, tindrem temps per dedicar-lo a les coses importants i els resultats, quan arribin, seran més plaents.

I quan ens truqui un amic o una amiga per anar a sopar no li direm 'no puc, no tinc temps...' Segurament tot sopant ens adonarem -com diu el meu amic Enric- que l’important és la conversa, no la marca del vi que beus...