M’ho explicava el Ramon aquest matí quan tornàvem de Lleida. Un amic del seu fill Marc, l’Ernest, s’havia trencat el canell -mira quina mala llet- just quan tenien previst anar a passar una setmana en bicicleta a Mallorca amb el Cau d’Igualada. Amb la caiguda també se n’anava per terra el seu somni de compartir amb els companys i companyes aquesta apassionant experiència.

La cosa, però, no va quedar així. No podia ser que ell, que havia estat preparant amb la resta l’aventura mallorquina, es quedés a casa pel fet que un canell malmès li impedís anar en bicicleta. Quina va ser la solució? Construir-se ells mateixos un tàndem. Van agafar dues bicicletes de muntanya velles i les van tallar, una pel davant i l’altra pel darrere. Amb l’enginy del Marc, el manetes de la colla, i l’ajuda d’un altre amic, el Dani, les van soldar i fent les corresponents adaptacions de pedals, plats, pinyons i cadenes, van quedar convertides en una bicicleta per a dues places.

D’aquesta manera l’Ernest aniria a la part de darrere on, no fent tant esforç amb el canell, podria seguir la resta de companys. Ah. I perquè a davant no li toques sempre a la mateixa persona, van decidir fer torns.

És una metàfora perfecta de l’amistat. Però també de la solidaritat, de la cooperació, de compartir. De saber aprofitar els recursos disponibles…

Un fet que a primer cop d’ull pot semblar insignificant però que té una càrrega de valors important i esdevé alhora un aprenentatge. Una acció que diu molt d’una nova generació que probablement, elles i ells si, sabran construir un món millor. No pensat únicament per a cadascú o cadascuna de manera individual. Un món pensat com un tàndem.