Tot i ser una veu dolça, simpàtica i amable, és la veu de la lluita de moltes injustícies socials, de les dones maltractades, dels treballadors oprimits, de les desigualtats... Que a vegades són un crit. Parlem amb la Isabel sobre la llibreria que amb unes sòcies va obrir ara fa onze anys i que, amb el suggerent nom de Llegim...? és tota una invitació a gaudir dels plaers de la lectura. També parlem sobre el panorama cultural a la ciutat, sobre la seva lluita activa en fronts com el feminisme i altres problemàtiques socials. I parlem del país. Jo li agraeixo la conversa -sempre tan agradable i enriquidora- i els seus dons i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Obrir les portes d'una llibreria, ara fa onze anys, va ser una follia? Romanticisme?

Vam obrir amb tot el romanticisme del món, que encara perdura i sí, va ser una bogeria… i encara ho és. Tot i així, avui encara continuen obrint llibreries. La idea va sorgir perquè amb el grup de Dones d’Igualada feia uns anys que estàvem muntant una parada per Sant Jordi amb llibres de temàtica feminista. A la Concepció (Ramió) se li va ocórrer que podríem obrir una llibreria generalista però mimant molt el català i  les autores, sense ser una llibreria “feminista”, tot i que d’entrada ens van titllar d’això.

També mimeu la música.

Sí, volíem donar un servei més a Igualada, ja que fins llavors molts alumnes de música havien de demanar les partitures a Barcelona perquè aquí no se’n trobaven. La idea era casar literatura i música.

Surten, els números?

No en fem gaires, perquè si en féssim i ho comptéssim com a idea de negoci, amb la seva rendibilitat, molt possiblement no sortirien els números… Nosaltres hi dediquem moltes hores però sense ànim de lucre, la nostra feina no compta perquè ens agrada fer-la i ens agrada estar aquí donant aquest servei i aquest espai de cultura. Estem contentes perquè no devem res a ningú, tenim una dependenta a qui podem pagar...

Som una llibreria “de proximitat”

En aquests onze anys, heu notat canvis en els hàbits de lectura, pels llibres digitals o les noves tecnologies?

No sóc conscient d’un possible canvi d’hàbits, potser pel tipus de llibreria que tenim. La nostra filosofia és que sigui un espai on la gent se senti molt lliure, per triar, escollir, remenar... o si vol demanar consell. Som una llibreria “de proximitat” i també tenim uns clients “de proximitat”. Nosaltres no l’hem notat, però pot ser que hi sigui. Conec molta gent que té un llibre digital però que quan arriba a casa, i potser ha estat treballant tot el dia davant l’ordinador, el que prefereix és agafar un llibre, sentir aquella tranquil·litat de no estar davant un aparell electrònic, sentir aquell soroll en passar la pàgina, aquella olor del paper... Sí que hi ha un cert sector de públic que ha augmentat el consum digital: la gent gran! Perquè no es passen tantes hores davant un ordinador i poden ampliar la lletra, tenir més lluminositat...

A Igualada som bons lectors?

Diria que no... Tampoc tenim molt clar com podem incentivar o motivar  la gent perquè llegeixi més. Procurem fer bones recomanacions, fer activitats... A Igualada, la Biblioteca fa moltes coses pel foment de la lectura. En l'àmbit del consum, penso que es llegeixen pocs llibres. Sempre hi ha aquella franja juvenil que és molt difícil, hi ha bons lectors i joves que no llegeixen absolutament res. Falta cultura de lectura i de literatura a Igualada.

A part de vendre llibres, també sou un punt de dinamització cultural a la ciutat.

De fet, vam néixer una mica amb aquesta idea. Sempre hem volgut portar autors i autores per apropar-los als seus lectors; sovint ho hem fet aquí a la llibreria però és un espai que ens queda petit, ens agradaria tenir més espai, amb una petita cafeteria, que ens faria molta il·lusió..., però sempre hem tingut la col·laboració de la Biblioteca, l’Ateneu igualadí com altres entitats que ens han acollit i ens han deixat el seu espai per fer les presentacions. D’altra banda, sempre hem deixat dues parets –que moltes vegades hem estat temptades a posar-hi més prestatgeries- com a espai públic per a aquelles persones que vulguin fer-hi exposicions.

També organitzeu el Corraló dels llibres oblidats.

Sí, sempre ho hem fet amb Paranoia accions i va ser una proposta d’una clienta. Aquest any hi haurà novetats, perquè després de quatre anys toca innovar.

El corraló, precisament, és un lloc amb molt encant,al rovell de l'ou del nucli antic de la ciutat. És un valor afegit?

Sí, però encara li falta. Tot i que ha millorat, amb la iniciativa de l’Ajuntament de facilitar el lloguer dels locals a gent jove, que ha sigut una bona idea. Nosaltres vam estar alguns anys soles al corraló i ara estem molt contentes que actualment tinguem a la Cel fent tallers de restauració i que s’hagi obert aquesta "artèria" fins el carrer de l’Argent perquè dóna un segell de qualitat cultural i artístic molt important. Però encara falta una mica, perquè penso en les ciutats antigues de França o Anglaterra on el barri antic té aquell caliu dels artesans, més bohèmia. De mica en mica...

I tot dones!

Sí! La Cel, nosaltres que som tres sòcies, la Lluïsa, l’Anna, les de la sabateria infantil... és una realitat.

En la lluita per la igualtat, encara falta molt per fer i el que em fa més por és que anem endarrere.

Parlem de dones. Ets una activista de la lluita feminista des de fa uns anys. Han canviat moltes coses o encara falta molt per fer?

En la lluita per la igualtat, encara falta molt per fer i el que em fa més por és que anem endarrere. Tinc companyes que han sigut activistes des de fa molts més anys, jo em vaig incorporar en aquest moviment quan es va crear Dones d’Igualada i la part més activa potser la vaig desenvolupar més des de Barcelona, sobretot el dos mil, quan es va fer la Marxa Mundial de les dones contra la violència i la pobresa. Aquí és on vaig prendre molta consciència de la quantitat d’organitzacions de dones que estaven treballant pels drets de les dones arreu del món.

Ha dit que et feia por que anàvem endarrere...

Sí, i per exemple: en l'àmbit editorial estem notant que s’estan publicant moltes coses “roses” per a les nenes, es torna a una idea de les princeses... Fa por perquè pedagògicament determina cap a un camí. Pel que fa a les noies joves, es torna a la idea d’arreglar-se i fer coses no per elles sinó per agradar als nois. Tinc la sensació que estem tirant endarrere.

A vegades a les coses se’ls ha de donar una empenta perquè funcionin. I amb les patgesses, vam donar l'empenta.

Fa pocs dies vam celebrar els Reis. Com recordes la lluita que hi va haver per aconseguir que les noies puguin fer avui de patgesses, amb tota normalitat?

No és una cosa oblidada però ja és història. Estic molt contenta perquè tot és molt normal. Ni se’n parla ni se n'ha de parlar. Me’n sento orgullosa perquè va ser una lluita molt dura, complicada, amb els seus malentesos... Potser s’hagués acabat aconseguint però amb més temps, a vegades a les coses se’ls ha de donar una empenta perquè funcionin. I amb les patgesses, vam donar l'empenta.

Al costat de la masclisme i la violència de gènere, una altra de les xacres de la nostra societat -fins i tot la més propera- és el racisme, la xenofòbia. Com ho veus i ho vius?

S’ha d’ensenyar des de les famílies, des de casa, des de les escoles... Fa por perquè tens la sensació que la majoria de la societat ho té tot molt assumit i que ho accepta tot. I parlo del concepte “tolerància”. Fa pocs dies vaig llegir un text de l’escriptora africana Agnès Agboton, que ara viu a Catalunya, que deia que la paraula “tolerància” li fa por pel que representa: “no és que t’accepti, sinó que et tolero”. Potser hem d’entrar més en la part “d’acceptació”, d’entendre  l’altre. Hem d’entendre que tots som persones, tots tenim dret a viure, tots tenim dret a tenir un lloc en la societat, tots tenim dret a unes mateixes oportunitats, i això no és veritat. És una cosa que hem de treballar humanament, tots, perquè a vegades, tot i ser-ne conscients, hi ha un lloc on rellisca. Fa por, sobretot veient tot el que està passant a França o a Alemanya. Hem de fer una reflexió per tenir en compte qui és l’altre.

Aquí ve la gent que pot comprar un llibre, ara un llibre és un objecte de luxe, no són els cigrons que t’has de menjar al migdia.

Com es veu Igualada des de darrere el taulell? Amb la crisi, tantes famílies a l'atur, els desnonaments...

Aquí ve la gent que pot comprar un llibre, ara un llibre és un objecte de luxe, no són els cigrons que t’has de menjar al migdia. Aquí, molt probablement, hi ve la gent que pot comprar aquest objecte de luxe. Però aquests dies nadalencs hem notat que venia gent de condició humil però que si podien comprar un conte de cinc euros per al nen, el compraven. La gent n’està tipa d’aquesta crisi. Malgrat diuen que estem sortint de la crisi, no és cert, estem en el pitjor moment. I el tema dels desnonaments és una cosa inconcebible, per part dels bancs. Llàstima que no podem sortir d’aquesta roda, però hauríem de poder oblidar-nos dels bancs. Això seria fantàstic, però no pots fer res sense la intervenció d’aquestes entitats. En aquest sentit, admiro molt la tasca que ha fet l’Ada Colau, perquè ha servit per a molta gent i ha tingut un lideratge molt honest. El tema dels desnonaments s’ha cobrat moltes vides, molts suïcidis. La manera de funcionar dels bancs s’ha cobrat moltes vides. És molt trist.

A Igualada vivim un molt bon nivell cultural. No  havíem tingut mai a Igualada tanta activitat cultural, sempre havíem tingut la fama “que som uns avorrits, que a Igualada no s’hi fa mai res”..

I el panorma cultural d'Igualada, com està?

Molt bé. Fins i tot hi ha gent que es queixa perquè hi ha moltíssima oferta cultural. Benvinguda sigui! Els “usuaris” habituals ja triarem! Això fa que a vegades hi hagi actes amb poca gent perquè hi ha cinquanta coses més. Potser ens falta, entre tota la gent que organitzem actes culturals, que hi hagi coordinació, tot i que és molt difícil. Hi ha molta activitat cultural, tant en l'àmbit literari, en cinema, en l'àmbit musical tenim una oferta boníssima, en fotografia, teatre... A Igualada vivim un molt bon nivell cultural. No havíem tingut mai a Igualada tanta activitat cultural com ara, sempre havíem tingut la fama “que som uns avorrits, que a Igualada no s’hi fa mai res”... I compte, que encara hi ha gent que ho diu, però són els que no van mai  enlloc. Igualada té moltes virtuts i alguns defectes i aquest n’és un.

Aquest 2015 serà un any d'eleccions. Què t'agradaria que passés?

El que m’agradaria que passés potser no convé que passi... Sobretot, a Igualada, m’agradaria que hi hagués molta més consciència a nivell de polítiques socials. Per exemple, quan es va tancar la llar d’infants del barri de Montserrat, tot i que van donar els seus motius, hi va haver molta gent que es va quedar sense llar. M’agradaria que es tingués molt en compte  les persones. Fa por que aflorin grups que tenen molta capacitat de comunicar i de lideratge, i moltes frases fetes, i amb una falta d’experiència i de realisme. Quan passa alguna cosa tots sortim al carrer a cridar, però si preguntem per què criden, molts no ho saben. M’agradaria que hi hagués més participació ciutadana en la política. I fomentar les polítiques socials i educatives, això és bàsic. Ara, qui ho farà?

Jo sóc molt partidària del dret a decidir i de la independència

I al país?

M’agradaria que es fes alguna cosa. Jo sóc molt partidària del dret a decidir i de la independència, fem ja alguna cosa perquè les persones podem dir sí o no. I no passa res!!! Hi ha aquesta mena de por de posar les urnes, de veure què sortirà... És això el que volem: volem que surti sí o que surti no, però que podem fer-ho. I a partir d’aquí ja callarem o farem noves accions o ja tirarem endavant. I com és aviat, millor.

Finalment: ens pots fer alguna recomanació literarària?

Sí, i tant: “El senyal de la pèrdua” de la Maria Mercè Marçal, un recull d’escrits inèdits dels últims anys, amb el dietari de la malaltia de l’escriptora; i “La llibreria dels finals feliços”, de Katarina Bivald.